Una experiència extraordinària

No m’imaginava que el camí de sortida fos tan treballós! Mesos esperant aquest moment i ara, quan per fi arriba, no sé si el podré culminar amb èxit; això és més dur del que m’esperava. Però ara ja no puc fer marxa enrere. Em sento preparat per afrontar tot el que m’espera darrere d’aquestes parets. Aquí dins he aconseguit tot el que necessitava per adquirir un estat òptim d’independència i no penso donar-me per vençut.

A més, el subministrament d’aliment que rebo comença a ser inferior al que em fa falta i, si em quedo aquí uns dies més, podria posar en perill la meva pròpia vida o, fins i tot, la vida de qui m’abasteix. No, no seria just que paguéssim els dos per culpa meva, he de fer tot el possible per sortir d’aquí i lliurar el meu proveïdor de la meva càrrega.

            Ja feia temps que sentia la pressió de les parets sobre el meu cos, indicant-me que s’apropava el moment en què hauria d’abandonar el meu refugi, però ara aquesta pressió s’ha fet més intensa i no puc evitar sentir com em fan fora amb la seva poderosa coerció.

            Si el meu instint no m’enganya, diria que vaig pel bon camí. No puc veure la claror perquè la meva posició no m’ho permet i m’haig de guiar pel tacte, però la sento, sé que està a prop. La porta que fins ara m’havia impedit la fugida a l’exterior ja no és impenetrable: gràcies als meus esforços estic aconseguint afaiçonar-la per fer, de la seva estructura impermeable i del seu pas estret, una conducció flàccida i fina que em permeti lliscar amb total seguretat a l’altra banda d’aquesta garjola. Ja la tinc quasi oberta, és el moment d’avançar.

            Ara la pressió de les parets és més intensa que mai, la sento en el meu cap com si me’l volguessin aixafar amb el seu afany d’evitar que torni enrere.

            Que estrany! La porta és oberta però un obstacle m’impedeix tirar endavant. No sé què és, però puc percebre una estructura sòlida que envolta tota la sortida i fa impossible el meu descens. No crec que pugui desplaçar-la, és massa rígida.

            Estic acorralat! Ja és impossible retornar i els meus esforços per intentar seguir són en va. No em volia abatre, desitjava eixir triomfador i xisclar-ho a plens pulmons; però sento que estic perdent el control sobre el meu propi destí. S’estan exhaurint les meves forces, el meu cos defalleix per moments i el meu cor es desaccelera en un intent de retenir l’oxigen que resta a les meves venes.

            En aquests moments, on la mirada al futur es torna tan imminent, només puc pensar en ella. M’encantaria tornar a sentir la dolçor de la seva veu, gaudir de la delicadesa de les seves mans o refugiar-me en l’escalfor del seu pit. Li hauria omplert la vida amb aquest encisador amor que només ella és capaç de rebre. Li hauria donat tants moments de captivadora tendresa. Però tan sols ens quedaran tots els sentiments que, a través del nostre especial vincle, fins ara hem compartit.

Ja quasi no sóc conscient. El meu cap està tan enterbolit que em distorsiona la realitat. Just davant meu, com si fos un miratge, em sembla distingir un punt de besllum. Serà que el meu desig de salvació és tan fort que és capaç d’enganyar la meva ment? No, no és una il·lusió! Ara la claror es fa més gran, s’escola per una escletxa que es va estenent per una de les parets que m’envolten. Haig de tancar els ulls, la meva retina s’ha d’acostumar a la nova intensitat de la llum. Una fredor inesperada m’envaeix tot el cos i, a la vegada, m’amara d’un sentiment  de ventura que fa allunyar de mi qualsevol perill i m’envolta en un ambient de protecció.

*****

Il·lustració de Raquel Ruiz

- Senyor Giralt?

- Sí, doctor...

- Finalment li hem hagut de practicar una cesària a la seva dona, perquè el nadó era massa gran per passar per la pelvis. Però no es preocupi, la mare i el nen estan bé.

Relat guardonat amb el 1r accèssit en llengua catalana

en el Memorial Fernando Rodríguez i Contreras. 

Fallat a Mataró el novembre de 2000

Santes 2014

            Seguim endavant. Com cada any, ens desperten les matinades. I, com cada any, seguim endavant aquest viatge que és la nostra vida. I ens adonem que, encara que el cicle es repeteixi, som nosaltres els que canviem i els que tenim el poder de viure Les Santes, cada any, d’una manera diferent.

            Seguim endavant. Amb esdeveniments nous dins la mateixa tradició, i arriba un moment on deixes de mirar el passat i et centres en allò que la vida et dóna, ara i aquí. I ens adonem que estem envoltats de rialles infantils que abans no hi eren, de santeros novells que idolatren el Robafaves i que la Nit Boja es transforma en Tarda Guillada.

            Seguim endavant. I aprenem a viure amb aquestes matinades que, inevitablement, sempre estaran lligades a un passat sense el qual no tindríem el nostre present.

            Glòria a les Santes!

            Glòria al meu iaio!

            Glòria al meu amic! 

FUGINT DELS SOMNIS

           Temps ençà, en un palauet situat en un dels barris més opulents d’una gran ciutat, vivia un matrimoni format per una empresària d’èxit i un executiu important. Però, malgrat tenir-ho tot, els faltava allò indispensable per acabar de ser feliços: una criatura. Quan van voler tenir fills ja eren massa grans per fer-ho possible d’una manera espontània i natural. Després de sotmetre’s a les proves corresponents, el ginecòleg els va proposar recórrer a una donant d’òvuls:

         —El problema és l’envelliment dels ovaris. Amb una donant jove, les probabilitats d’aconseguir un embaràs d’èxit augmenten considerablement.

         La parella va acceptar i van buscar una donant que s’assemblés a la dona: pèl-roja i d’ulls clars. Entre els fitxers del centre mèdic van trobar una noia que complia tots els requisits. Segons la seva fitxa, tenia divuit anys, estudiava primer d’Humanitats i semblava molt responsable. En tenien moltes així, estudiants que feien servir els diners compensatoris de la donació d’òvuls per pagar-se part dels estudis.

El que ningú sospitava era que la Pèrfida, així es feia dir la donant, només tenia setze anys i havia falsificat la seva documentació; volia els cèntims per poder entrar en una secta satànica on s’idolatrava la perfecció física i fisiològica del cos. I la Pèrfida es pensava que, en aquest sentit, era perfecta.

         Temps després, l’empresària va donar a llum una nena preciosa: tenia els cabells rogencs com els primers rajos del sol, la pell blanca com la primera llum del dia i els ulls del cel en acabat de llevar. Per tot això, la van anomenar Alba. Semblava perfecte, però el matrimoni, ric com era, volia assegurar-se que l’Alba estigués sana i segura en tot moment. Sempre buscaven els millors professionals per fer-li els seguiments mèdics. Fins que un dia, els va arribar la mala notícia:

         —L’Alba té una patologia genètica —els informava l’especialista en malalties hereditàries—. És una malaltia que només es dóna en un de cada cent mil naixements, no posarà en perill la seva vida, però haurà de seguir un tractament mèdic específic a partir que s’evidenciïn els primers símptomes.

         —Però... què té? —preguntava angoixada la mare.

         —Se’n diu epilèpsia narcolèptica —explicava el metge—, es caracteritza per patir accessos de son que poden tenir lloc en qualsevol moment del dia, i que poden durar des d’uns minuts fins a unes hores, també va lligada al nivell d’estrès que en aquell moment pugui tenir la persona.

         —Però... si és genètic —rumiava el pare consternat—, llavors...

         —Sí, em sap greu —deia el metge que ja sabia a què es referia l’home—. Segurament la donant d’òvuls també pateix aquesta malaltia.

         —I com és possible que la clínica de reproducció assistida no ens informés d’això! —exclamava el pare enfurismat.

         —Probablement, ni ella ni la clínica ho sabien —aclaria el professional—. Per diagnosticar aquesta malaltia es necessiten uns estudis cromosòmics molt exhaustius que ella no devia tenir i, per altra banda, aquesta patologia comença a manifestar els seus primers símptomes entre els setze i els vint anys; segurament, la noia encara no havia patit cap crisi.

         El matrimoni va tornar desfet a casa, però decidit a fer feliç la seva filla, demostrar-li tot el seu suport i procurar-li les millors teràpies per minimitzar els efectes de la malaltia.

         Mentrestant, la Pèrfida es trobava a la cerimònia d’iniciació de la secta satànica. Deu joves iniciats havien estat col·locats formant un cercle, una túnica llarga i negra amb caputxa els cobria tot el cos. El líder proclamava el seu discurs:

         —Heus aquí la nova generació de cossos que entraran a formar part del cicle de la perfecció. El clan us ajudarà a mantenir el cos ideal, a preservar les funcions de l’organisme i a desfer-vos de tot allò que sigui impur. Jurareu lleialtat al clan. Si per qualsevol motiu, la impuresa penetra als vostres cossos, eliminareu tot el que sigui imperfecte, posant sempre la vostra creença per sobre de la vostra vida. Contesteu iniciats: què volem?

         —La perfecció! —van exclamar els joves.

         —Com la volem? —va tornar a preguntar el líder.

         —Sempre! Per damunt de la nostra vida! —van cridar els iniciats.

         —Ara, comprovarem la vostra puresa perfecta. Uniu-vos al clan. Mostreu-vos!

         Els joves van alçar els braços i les túniques van caure. Tots els iniciats van quedar nus amb els braços alçats i les túniques a terra, tots menys un; una jove es va desplomar. Entre el manyoc que formava el seu cos amb la túnica negra ressaltava, d’una manera quasi insultant, el color rogenc de la seva cabellera.

         Els primers setze anys de l’Alba van passar feliçment. Estava al corrent de la seva procedència i de la seva malaltia i sabia que, quan arribés l’hora, els pares li procurarien els millors tractaments per normalitzar la seva vida. El que l’Alba desconeixia era que la Pèrfida l’havia estat buscant tots aquells anys: encegada per la lleialtat al clan i després de conèixer l’origen de la seva impuresa, com ella anomenava la malaltia, es va proposar desfer-se d’aquella imperfecció que havia aviat al món.

Va trigar molts anys a localitzar l’Alba —els pares la tenien molt protegida— però, en començar l’institut, la noia va reclamar més independència i més temps i, amb el seu físic, no passava desapercebuda. A més, era idèntica a la Pèrfida quan tenia la seva edat.

         Va ser un dissabte, a la discoteca de moda. L’Alba havia anat amb un grup d’amics, entre els quals hi havia l’Oriol, el noi que li agradava i que, per sort, semblava sentir el mateix per ella. Decidits a fer el pas, es van encaminar cap a la sala on tocaven cançons lentes i van ballar abraçats. I allà, enmig de la multitud va passar, va arribar el primer petó de l’Alba. En acabar la cançó, amb l’estómac ple de papallones, es va dirigir al servei, temorosa de patir la seva primera crisi de narcolèpsia; però no, tot va anar bé. Quan anava per sortir va tenir un ensurt: davant seu, una dona la mirava fixament, una dona que es podria dir que era l’Alba amb quinze anys més.

         —Aquí estàs —va dir la Pèrfida espurnejant ira pels ulls—. No deixaré que escampis la nostra imperfecció pel món.

         —Qui ets? Què vols? —va fer l’Alba atemorida.

         —No ho saps? Que potser no ens assemblem el suficient? —va ironitzar la Pèrfida. L’Alba va comprendre de seguida.

         —Ets la donant d’òvuls? Què vols? Diners?

         —No! La perfecció no es compra! —I amb  un crit esgarrifós es va abraonar sobre la noia. L’Alba va cridar en veure que la dona treia una xeringa per clavar-li al coll. L’Oriol, que s’esperava al costat de la porta dels lavabos, va sentir els crits i va entrar.

         —Què passa? —Primer va quedar parat per la visió de les dues cabelleres pèl-roges mantenint un ball frenètic, però en adonar-se del que passava va afanyar-se a separar les noies. La Pèrfida, impotent, va fugir.

         —Qui era? —va preguntar l’Oriol sorprès.

         —Una donant anònima... fins ara —va respondre l’Alba.

         L’Alba i els seus pares van denunciar els fets a la policia. Allà els van informar que estaven al corrent de les activitats de la secta a la qual pertanyia la Pèrfida, però que fins ara no s’havien trobat amb cap cas d’aquestes característiques. Van assegurar-los que s’encarregarien de la protecció de l’Alba. Però l’adolescent sentia molta por, va escriure una carta als pares i aquella nit, resguardada entre les ombres i coberta amb una caputxa, va fugir.

         L’Alba va agafar un tren fins a l’altra punta del país, una regió formada per una gran vall i grans extensions de bosc, res a veure amb la ciutat a la qual estava acostumada. Caminant, va anar a parar davant una masia; a un costat hi havia un hort ple de verdures i hortalisses; a l’altre cantó, un corral albergava una desena de gallines i un gall. També  hi havia un estable gran amb un parell de cabres. Vesprejava i la noia es trobava molt cansada. Va trucar a la porta amb la confiança de trobar recer aquella nit. Ningú va contestar. Quan començava a perdre l’esperança va sentir un timbre a la seva esquena; en girar-se va descobrir tres bicicletes que s’aproximaven. Eren tres noies joves, vestides d’una manera pintoresca, que se la miraven entre divertides i expectants.

         Allà l’Alba va trobar refugi. Les noies, que feia temps que havien ocupat aquella masia abandonada, la van acollir de bon grat. Ella els va explicar la situació i elles la van ajudar a amagar-se: li van tenyir els cabells amb henna negra i li van canviar els vestits, també li van canviar el nom. Elles mateixes no feien servir els seus noms verdaders, portaven una vida ecològica molt lligada a la natura; al poble tothom les anomenava Flora, Fauna i Primavera.

         Després d’uns anys de tranquil·litat, la Fauna va venir amb una mala notícia:

         —Noies! Volen que desocupem la masia.

         —Què? —es van sorprendre les altres.

         —Sí. Han venut els terrenys a una associació i volen que marxem; mireu, aquí hi ha l’ordre. Només tenim dos dies.

         —No pot ser! —va dir la Flora—. Hem de trobar casa als animals i recollir-ho tot.

         —Sí —va continuar la Primavera—, i hem de tornar a tenyir la Rosa, que ens hem descuidat i llueix uns cabells rogencs com el foc.

         Però no van tenir temps; l’endemà, els representants de l’associació es van presentar per fer fora les noies. La Rosa (l’Alba), es va dirigir a l’estable per agafar les cabres, quan es disposava a sortir es va adonar que una persona de l’associació l’havia seguit.

         —Creies que escaparies de mi? —va fer la dona mirant-la de fit a fit amb els seus ulls clars, mentre amb un gest de la mà es treia el mocador que fins ara li tapava la cabellera pèl-roja.

         L’Alba va ofegar un crit i va caure desplomada a terra, les cabres van sortir corrents de l’estable quan es van sentir lliures. La Flora, la Fauna i la Primavera pressentint el que passava van voler córrer a ajudar l’Alba, però les persones de l’associació les van immobilitzar.

         —Alba, vigila! Són els de la secta! —cridava la Flora.

Il·lustració de la

Laura Soler Prats

Però l’Alba ja no la sentia. La Pèrfida s’acostava a ella disposada a matar-la, contenta que la seva imperfecció fos la que li facilités la feina. Quan estava a punt de clavar-li una xeringa a la jugular es va sentir un tret. La Pèrfida va caure al costat de l’Alba. Un mosso d’esquadra s’hi va acostar, es va alleugerir quan va comprovar que l’Alba només dormia i no estava ferida, la va agafar en braços i la va treure de l’estable. A la llum del sol va veure com els seus companys emmanillaven els altres integrants de la secta i els ficaven a la furgoneta dels mossos. La Flora, la Fauna i la Primavera van obrir la porta de casa perquè el policia pogués entrar amb l’Alba. Amb molta cura la va dipositar al llit.

—Per fi et trobo —va dir el noi mirant-la amb amor, i li va fer un petó tendre als llavis. En aquell moment, l’Alba va obrir els ulls i el va veure.

—Oriol? —va preguntar. El noi va somriure i es van abraçar—. Com m’has trobat?

—No ha estat fàcil —va explicar l’Oriol—. Quan vas fugir, els teus pares m’ho van explicar tot i els vaig prometre buscar-te. Quan vaig entrar a l’acadèmia dels mossos vaig poder vigilar la secta de més a prop, sabia que et seguien buscant. Després d’anys d’investigacions, tot s’ha acabat. Ja no has de patir.

L’Oriol i l’Alba es van tornar a abraçar. La Flora, la Fauna i la Primavera van decidir deixar sols els enamorats. A fora vesprejava, en la foscor es podien distingir les tres petites llums de les bicicletes de les noies... Un moment! Si no han agafat les bicicletes! Aleshores, on són les tres noies? I què són aquelles tres llumetes que voleien pel camí?

Relat publicat a la

Revista Literària Planeta Lletra, 11-12, p. 67

Isabel Allende - La isla bajo el mar

«Retozaron como si fuera la primera y la última vez, inventando pasos nuevos de una danza antigua. (...) Tal vez no hicieron nada que no hubieran hecho antes con otros, pero es muy distinto hacer el amor amando».

«Todos tenemos adentro una inesperada reserva de fortaleza que emerge cuando la vida nos pone a prueba».

Susanna Tamaro - Donde el corazón te lleve

«A lo largo de los cruces de tu camino te encuentras con otras vidas: conocerlas o no conocerlas, vivirlas a fondo o dejarlas correr es asunto que solo depende de la elección que efectúas en un instante. Aunque no lo sepas, en pasar de largo o desviarte, a menudo está en juego tu existencia y la de quien está a tu lado».

 

            «Vivir tranquilos es una de las máximas aspiraciones de los hombres: le era en aquel entonces (durante la II Guerra Mundial) y probablemente sigue siéndolo».

 

            «Los jóvenes no son egoístas por naturaleza, de la misma manera que los viejos no son naturalmente sabios (…) “Antes de juzgar a una persona, camina durante tres lunas con sus mocasines” (…) Vistas desde fuera, muchas existencias parecen equivocadas, irracionales, locas. Mientras nos mantenemos fuera es fácil entender mal a las personas, sus relaciones. Solamente estando dentro, solamente caminando tres lunas con sus mocasines pueden entenderse sus motivaciones, sus sentimientos, aquello que hace que una persona actúe de una manera en vez de otra. La comprensión nace de la humildad, no del orgullo del saber».

 

            «Entender de dónde venimos, qué hubo antes de nosotros, es el primer paso para poder avanzar sin mentiras».

 

            «Cometer errores es natural, irse sin haberlos comprendido hace que se vuelva vano el sentido de una existencia». 

            «Encontrar escapatorias cuando no se quiere mirar dentro de uno mismo es la cosa más fácil de este mundo. Siempre existe una culpa exterior, hace falta mucha valentía para aceptar que la culpa ―o, mejor dicho, la responsabilidad― nos pertenece tan solo a nosotros».

 

            «Cada vez que, al crecer tengas ganas de convertir las cosas equivocadas en cosas justas, recuerda que la primera revolución que hay que realizar es dentro de uno mismo, la primera y la más importante. Luchar por una idea sin tener una idea de uno mismo es una de las cosas más peligrosas que se pueden hacer».

El més important

         La biblioteca de la mare és un passadís estret, d’uns dos metres de llarg, que connecta el dormitori amb un despatx minúscul, que ella es va inventar cobrint de cortines el balcó emmarcat amb finestres d’alumini. Fins avui no havia aconseguit endinsar-me en aquests dos metres revestits de llibres fins al sostre. La classificació de la mare no es basava en autors, ni en títols, ni en idiomes; els ordenava segons el nivell de satisfacció que li produïen. Amb la punta dels dits acaricio els que estan a la lleixa dels preferits. N’agafo un, és el tercer —dins de cada prestatge continua amb el seu ordre particular, d’esquerra a dreta. Es nota que és un dels que més li agradaven, perquè està molt rebregat de rellegir-lo. Hi ha moltes pàgines amb les puntes inferiors plegades, era la seva manera de marcar els paràgrafs que volia recordar, mai no subratllava. Al final hi ha un punt de llibre: és un pal de gelat amb una rosa de cartolina enganxada a la punta. «Sant Jordi 1981», hi posa. Encara puc sentir l’olor de les ceres de color i de la cola blanca que impregnava l’aula del parvulari. Al llibre del costat en trobo un altre, «Sant Jordi 1982», aquest és un drac que treu foc de paper pinotxo; en trobo més: una espasa, Sant Jordi i la princesa, les quatre barres, un castell..., n’hi ha deu, tants com els anys que vaig passar a l’escola.

Il·lustració d'Artur Palomer

            Quan acabo, al prestatge queden dos llibres, els dos primers, els que més agradaven a la mare. Somric quan observo quins són: un és el DIEC i l’altre és el diccionari de sinònims. Quan els agafo, un llibre prim es tomba. Devia ser molt especial per a ella, ja que estava col·locat en la primera posició. El prenc; quan m’adono del que és no puc evitar que se m’entelin els ulls. És una enquadernació senzilla, de deu pàgines, cadascuna amb un conte diferent. Jo en sóc l’autora. Encara puc veure la mare, sota el sol d’abril, inclinada damunt d’una cartolina, transcrivint amb un somriure d’orgull, any rere any, els contes que jo m’inventava perquè formessin part del llibre gegant de contes de la ciutat.

CIRURGIA CELESTIAL

―Creguin-me! No hi ha més opcions, l’agent patogen és implacable. Fins ara s’havia mantingut estable, però ha incrementat la seva activitat en poquíssim temps i ha causat danys irreversibles. L’hem intentat exterminar augmentant la temperatura de l’hoste però té una extraordinària capacitat d’adaptació. S’han trobat residus tòxics dels seus moviments en altres parts de l’organisme. La probabilitat que acabi envaint els òrgans més propers és alta; això destruiria tot l’equilibri de la unitat estructural. Per evitar un cataclisme estratosfèric i mantenir l’estabilitat del sistema no ens queda més remei que anihilar-lo.

―Com s’anomena l’operació que vol dur a terme?

―Terractomia.

Relat publicat

Revista Literària Planeta Lletra, 7, p. 5

Móns estranys

  Visc a prop del mar. Sempre m’ha agradat. De petita m’endinsava, nedava, bussejava, em sentia com un peix més. Ara, les seves aigües ja no són igual. Se m’han fet viscoses, com si fos una bassa d’oli que no es deixa solcar. Em trobo intentant endinsar-m'hi, intentant bussejar, però la viscositat m’empeny cap a fora i no em deixa obrir-me pas.

   O dec ser jo, que he crescut, i ja no el veig igual? Potser sempre ha estat així i el gaudi d’abans era més fàcil perquè no hi havia responsabilitats. Abans només es tractava de divertir-se i la diversió se m’ha fet deure i el deure obligatorietat. I no vull, no estic disposada a convertir la passió en un càrrec pesat.

       El mar se m’ha fet estrany. I no ha estat ell, he estat jo. Oblidar-lo, abandonar-lo, tenir-lo present i ja està; no solcar-lo, no enfonsar-m’hi, no donar-li oportunitats. I ara el vull recuperar, i se’m fa estrany el meu mar. I no és ell, sóc jo. Ell segueix igual, dec ser jo la que he canviat.

Un amic... invisible

       A vegades, el somriure escapa sense que res el vingui a cridar i l’ànima se sent lliure de tota responsabilitat, els ulls miren diferent el que ahir veien igual. Per un moment, sentim que el més gran dels riscos en realitat no importa tant, i que la felicitat que tant busquem la portem a dins i l’hem d’aprendre a deslligar. Si en aquests moments girem cap a un mirall, no seria pas d’estranyar que, en comptes de la nostra presència, veiéssim reflectit un infant.

 

Glòria a Les Santes

  Els dies com avui, amb una història de tradició arrelada, es tornen encara més especials quan els marquen històries individuals. Una suma de sentiments de pertinença a la teva ciutat i d’emocions pròpies de fets personals.

            Fa trenta cinc anys, la meva mare començava a tenir dolors de part; era jo que volia sortir per veure el castell de focs, però crec que ella tampoc se’l volia perdre, així que, dos dies més tard, quan les comparses s’acomiadaven i Les Santes tornaven a convertir-se en somni, naixia una nova capgrossa a la ciutat.

            Anys vivint els focs com l’únic acte de la festa major. Com a filla d’immigrants que es miren les tradicions de la ciutat des de fora, sense sentir-les, perquè fins llavors ells havien tingut unes altres. Però creixes, fas amics d’aquí i d’allà, i aconsegueixes sentir la festa més enllà d’aquell espectacle de pirotècnia que quedarà lligat per sempre a l’ànima infantil.

            Però avui, el dia de Les Santes, el passat pren importància. Comiats que s’allunyen en el temps, però que cada any prenen força d’una manera diferent. Va passar, ens va canviar la vida, ens va fer ser com som. Formen part de nosaltres, un tros de la nostra història, una característica de la nostra actitud, un dels cristalls a través del qual mirem el món.

        Seguim endavant sabent que, de sobte o lentament, tot continuarà evolucionant i que cadascun dels girs de la vida acabarà formant part de la seva pròpia història.

            Glòria a Les Santes

    Glòria al meu iaio

    Glòria al meu amic.

RETALLADES

         ―Té un currículum molt complert, senyoreta Vinyals. Veig que no hi ha el mòbil, me’l diu per si l’hem de trucar?

         ―No... no tinc mòbil.

         ―M’agrada! Encara hi ha gent que no es deixa portar per les pressions de la societat. Encaixa molt bé amb el perfil que busquem a l’empresa. Al fix, doncs, la podem trucar durant el dia?

         ―No, només a les tardes de set a vuit. Però si truquen a una altra hora tinc una persona per agafar-me els encàrrecs.

         ―Veig que és una persona ocupada i que no busca feina per necessitat. Li confesso que em té fascinat, senyoreta Vinyals.

         ―Gràcies. ―I per a ella mateixa pensa: «Suposo».

         La Núria surt contenta de l’entrevista de feina, li ha anat millor del que s’esperava. Potser el canvi de look ha tingut alguna cosa a veure. El dia anterior s’adonà que els cabells blancs ja eren massa abundants i no li agradà com li quedaven, ella mateixa es tallà els cabells ben curts i es féu un pentinat desenfadat; així i amb la cara rentada semblava més madura, però no més vella.

Quan són les vuit surt de casa dels pares i, abans d’anar al seu pis, passa pel supermercat, troba les orades d’oferta i en compra un parell, també agafa unes espelmes. Avui és un dia especial.

―Vas veure la pel·lícula d’ahir al vespre per TV3?

―No. La Núria i jo ahir vam fer una partida al Scrabble i se’ns va allargar.

―No veieu gaire la tele vosaltres, oi? ―En Ricard somriu capciós i li contesta:

―No, no gaire. ―Es treu la gorra de la feina i es posa la jaqueta mentre li diu al company―: La caixa ja està comptada, et deixo el canvi al calaix de sempre i vigila si ve un paio amb un Fiesta vermell: l’última vegada es va escapar sense pagar.

Abans de sortir de la gasolinera es para al congelador i crida:

―Digues a l’Enric que m’emporto un paquet de gel!

En Ricard no pot evitar somriure mentre camina cap a casa. Fa dos anys va haver de tancar el seu estudi d’enginyeria, havia acumulat moltes pèrdues i ja no tenia crèdit. Els problemes econòmics feien estralls en la seva relació amb la Núria i la comunicació era un intercanvi de crits i retrets. Quan ja donaven per acabada la relació va succeir un fet que els va canviar la vida.

Quan en Ricard torna de la feina les espelmes ja fan pampallugues per la casa. La Núria des de la cuina sent com tanca la porta.

―Hola amor! ―el saluda―. Què portes el gel?

―Sí. On és la glaçonera?

―Al moble del menjador, a dalt.

         ―Com t’ha anat l’entrevista? ―pregunta mentre obre l’armari.

         ―Bé, crec que els he agradat. Espero que aquests em truquin, perquè els de l’altre dia no m’han trucat ni han deixat cap missatge a ma mare. Per cert, si tens roba bruta prepara-la que demà aniré a la bugaderia.

En Ricard aboca els glaçons al recipient i va cap a la cuina. Amb delicadesa, abraça la Núria des de darrere entrellaçant els braços sobre la panxa d’ella.

―Feliç aniversari ―li xiuxiueja a l’orella.

Ja fa gairebé vuit anys que viuen junts, fa dos van estar a punt de separar-se; però avui celebren que fa tot just un any els van tallar el llum i el telèfon.

Relat publicat a

Revista literària Planeta Lletra 5, p. 20

Des d'una altra perspectiva

Sempre has estat una somiadora. T’encanta imaginar projectes, construir castells a l’aire; però no saps, o no vols, esbrinar quines són les passes que has de fer per fer-los realitat. Tens por al fracàs? No, tens por a que tirin endavant i no poder parar, tens por a una responsabilitat encara desconeguda. Perquè t’entusiasmes i t’és fàcil començar, però et falta constància. Si les coses no et surten ràpid, les deixes i allà queden, abandonades. No cal buscar molt lluny per trobar un exemple: tens desenes d’històries començades i molt poques acabades. Això sí, totes ben organitzades cronològicament en carpetes i subcarpetes al teu ordinador. Ets una maniàtica de l’ordre alfabètic i cronològic. Per sort, t’estàs adonant que no cal fer-ho tot de cop; a poc a poc, també s’acompleixen els objectius. Ets sents en un moment de canvi i t’agrada. Voldries ser més humil, però has d’aprendre a controlar aquest puntet d’arrogància que et surt quan et creus segura d’alguna cosa. Encara que, amb els temps que corren, fins i tot tu valores les situacions des d’un altre punt de vista. T’agradaven les comoditats i el luxe, però has après que la comoditat no té res a veure amb la mandra que professaves, sinó amb el benestar amb tu mateixa i amb la vida que portes, i que el luxe és un sac sense fons que només alguns tenen i que mai aconsegueixen omplir. T’has tornat pragmàtica, potser massa. Ara vols desfer-te de totes les coses que consideres que omplen casa teva inútilment. De cop i volta tens un excés de gots, tasses, copes, figures... sobretot figures, les odies, no els trobes cap més  funcionalitat que la d’acumular pols a sobre i, com detestes netejar, et ve més de gust llençar-les que rentar-les. L’únic que no et sobra són els llibres, en tens per tot arreu; però com que «t’has tornat pragmàtica», vas aconseguir que la teva mare et regalés un e-book pel teu aniversari, pensant que així estalviaries espai. I, qui sap, potser algun dia l’estrenaràs. De moment, els llibres van guanyant terreny a les figures inútils.

La llengua no té escola, però l'escola ha de tenir llengua

Té dos any i mig i la llengua de drap; encara no ha trepitjat l’escola, però sap a quina iaia demanar-li un caramelo i a quina demanar-li xerinola. Sap que el tiet Pep li farà festes i que la tita Vane jugarà con él a pelota. Sap que a casa els yayos hi ha gazpacho i a casa els avis fricandó. A la yaya li diu dame un beso, a l’altra iaia, fes-me un petó. I, de moment viu feliç; sense que ningú li imposi res, perquè, si de vegades s’equivoca y pide chocolate a la iaia que no toca, també sap que li’n donarà, perquè encara que tingui la llengua de drap, ningú no li diu com ha de parlar!

22 y 4... Por mi yayo, por mi amigo

     El tiempo me araña las fotografías mentales, me deja retales de imágenes, trozos de cosas que una vez fueron completas o que, simplemente, fueron. Se me escapan detalles, palabras, gestos… Se me olvidan voces, sonrisas, besos…

     Me quedan emociones… penas, alegrías… sentimientos.

   Hoy es inevitable recordar. Hoy se fueron, dejándonos con la esperanza de un futuro reencuentro. Hoy es inevitable sentir; una mezcla de emociones difíciles de contener. Hoy es inevitable sonreír porque estuvieron, hoy es inevitable llorar porque marcharon.

    Me quiero quedar con lo bueno. Con las sonrisas, con los besos, con las caricias, con los gestos… pero no los recuerdo. Sólo siento… me quedo con los sentimientos. Me quedo con la alegría de  los momentos compartidos, me quedo con el amor de una mirada, con la ternura de una caricia, con la tranquilidad que me daba una voz. Me quedo con los sentimientos de gestos que no recuerdo, pero sé que algún día existieron.

    Y no quería llorar, pero lo estoy haciendo; e intento sonreír… por ellos, porque me gusta pensar que nos miran, que nos cuidan. ¿Por qué… si ya no existen gestos, ni caricias, ni besos… por qué siguen existiendo amor, ternura… sentimientos?

DEL MAR

Avui estàs malaltís, oi? No tens bon color. La calamarsada d’ahir t’ha deixat baldat, les rieres t’han abocat les immundícies de la gent. Aquest to marró trigarà a desaparèixer, això no ho curem amb una aspirina. Al nord encara bufa la tramuntana, i aquí el llevant s’ha fet senyor de la costa. Però no et preocupis, d’aquí a unes setmanes entrarà l’estiu i s’abaixaren els fums d’Eol, el garbí t’escombrarà les penes i tornaràs a lluir com un mirall. Llavors s’assossegaran les onades i et tranquil·litzaràs; i des de la meva finestra sabré que estàs serè, perquè et barrejaràs amb el cel sense deixar-me distingir l’horitzó; també estaràs net, i a un centenar de metres de tu ja podré distingir les roques; des de la riba descobriré les taques dels bancs de sorells, sardines o verats; i quan doni unes passes més i m’acollis fins al coll, podré veure clarament les marbres i les senyoretes, que se m’acostaran als peus i em faran pessigolles als dits. Definitivament, l’estiu és la teva millor teràpia. Aleshores ens aprofitem de tu i t’explotem com a mitjà de lleure. Les teves aigües s’omplen de cames, braços, melics i pilotes; vaixells plens de turistes nòrdics afamats d’essència mediterrània recorren les teves costes; els esquís traeixen la neu i es converteixen en aquàtics; les motos perden les rodes a favor de lliscar per muntanyes líquides i les planxes de surf fan camí a la recerca de l’onada somiada. Creiem que podem dominar el que és indomable. L’estiu et calma, però la massa t’ofega. Només la lluna plena, que coneix el camí del teu horitzó, és capaç de travessar-te sense tocar-te. És fàcil entendre els teus hiverns, quasi ningú s’atreveix a desafiar-te; l’hivern és teu, t’alies amb el vent que esvalota les onades i crees un infern gèlid impossible de franquejar, només els ulls són dignes de violar-te, mirades que s’hipnotitzen amb un espectacle de força hidràulica. T’emprenyes, no deixes acostar ningú, enfosqueixes les teves aigües i transmets la teva irada amenaça. Però tot i això, mai deixes d’emetre aquest magnetisme poderós que captiva la ment i l’ànima dels que vivim a prop teu.

Text nascut arran de l’exposició Del Mar, de Pere Fradera

 

Aroma de eucalipto

         Caminaba por la calle con la mirada perdida; sin rumbo, vagaba por las calles de la ciudad. El día se había oscurecido, tenía frío. No pensó en abrigarse, salió precipitadamente de su casa, agobiada por la rutina. No pensaba, no veía, no oía; se sentía sola entre la masa de gente que regresaba a sus casas.

          Eran las siete de la tarde de un jueves de octubre; el otoño apenas comenzaba a notarse; había sido un verano caluroso, muy caluroso, y parecía no querer rendirse ante la siguiente estación. Por eso salió así, en mangas de camisa, con unos viejos vaqueros y las llaves en la mano, como aquel que sale para hacer un recado y regresa a los cinco minutos. ¿Regresaría ella?

          Sin darse cuenta perdió la goma que le sujetaba el pelo y eso, inconscientemente,  le reconfortó la espalda y los hombros. Cayó su melena, oscura y ondulada, hasta casi llegarle a la cintura, el largo flequillo partió en trazos la armonía de su rostro, oscureciendo aún más la pesadumbre de sus ojos.

          Andaba deprisa, guiada por el instinto de huir sin saber a donde. Pronto se sonrojaron sus mejillas y por la espalda comenzó a notarse un sudor frío. Corría, más que andar, sus pies apenas tocaban un momento el suelo, parecía como si de un momento a otro pudiera elevarse y levitar.

          Paró, casi sin cerciorarse de ello, por la descompensada proporción de oxígeno que necesitaba su enérgico paso. Le costó tomar conciencia de su situación. Se encontraba en medio de un pequeño parque bordeado por grandes eucaliptos, cuyo aroma se filtró por sus fosas nasales haciéndola reaccionar; poco a poco expandió sus pulmones y volvió a respirar acompasadamente.

          Se encendieron las farolas del parquecillo y vio aparecer su sombra sobre algunas angulosas hojas. Una sombra que, según pensó, reflejaba su existencia: larga, oscura y sin matices.

          Se levantó un viento suave que se coló entre los botones de su camisa, se le erizó la piel y recogió los brazos sobre su pecho, el tintineo de las llaves en su mano la hizo volver a la realidad. Se miró el reloj, casi las ocho. ¿Habría llegado su marido a casa? Seguramente todavía no, aún le daba tiempo de volver y preparar la cena.

           La vi entrar y pensé ¡Que mujer más guapa! No era del barrio, se le notaba; además, aquí todo el mundo se conoce. A pesar de su vestimenta, bastante informal, llevaba camisa azul, vaqueros gastados y mocasines con cordones; su forma de moverse al entrar en el bar y sentarse, en una mesa apartada, denotaba cierta clase; cosa que aquí no se daba con frecuencia.

        Me pareció que tenía una cara agradable, muy hermosa y bien proporcionada, ojos grandes, de color claro, alrededor de los cuales se le comenzaban a perfilar algunas pequeñas arrugas, nariz grande, boca grande, pero todo ello armonizado por unas facciones muy suaves, aniñadas se podría decir. No parecía muy mayor, debía rondar los treinta y pico. Era más bien alta, delgada, pero con curvas, muy femenina. Las manos, cuidadas y con unos dedos larguísimos, sujetaban con rabiosa fuerza la taza de té con limón que había pedido. De repente un pensamiento ocupó mi cabeza: «cuando sea mayor quiero ser así, como ella».

        Levantó la vista de la bebida y se dio cuenta de que la miraba, disimulé como pude volviendo a releer mis apuntes de literatura. La espié con el rabillo del ojo, ahora era ella quien se fijaba en mí, me estudiaba como yo había hecho con ella.

         Aquella muchacha no tendría más de 16 años, había notado que la observaba con mirada interrogante, como preguntándose qué hacía una mujer como ella en aquel bar de trabajadores. La verdad, no sabía como había ido a parar allí, no conocía muy bien aquella parte de la ciudad, casi nunca salía de su barrio y si lo hacía, era para ir al centro comercial. No recordaba muy bien el camino que había recorrido, pero se sintió fatigada y notó que un escalofrío le recorría el cuerpo. Su primer pensamiento fue regresar, pero le faltaron las fuerzas para hacerlo, su cansancio, más que físico, era anímico. Vio un pequeño letrero luminoso al otro lado del parque: «Bar Ignacio», y decidió entrar. Se sentó en una mesa solitaria, situada en una esquina cerca de la puerta; así evitaba el roce con las personas, casi todas hombres, que se amontonaban alrededor de la barra y dificultaban el paso hacia las mesas más interiores, muchas de las cuales permanecían vacías, a pesar del elevado número de gente que abarrotaba el establecimiento.

         Su marido no la encontraría en casa al regresar del trabajo, ¿qué explicación le daría? ¡Que rabia estar sujeta así a la vida! Llenarla de costumbres y obligaciones, siempre dependiendo del maldito dinero... Por cierto, ahora se percataba de que no había cogido el monedero al salir de casa.

        Se levantó de la silla y comenzó a buscar en los bolsillos de sus pantalones, yo la seguía mirando disimuladamente, ahora entre los cuerpos de cinco obreros que acababan de entrar a tomar la «cerveza del fin de jornada», bautizada así por Nacho, el dueño del bar, que servía las cañas acompañadas de unas generosas tapas y así conseguía tener siempre el local repleto hasta casi la hora de cerrar. Se volvió a sentar, parecía avergonzada, su cara se había puesto roja y sus talones repiqueteaban el suelo con nerviosismo; una vez más volvió a rebuscar en los bolsillos, metía las manos, las sacaba, los palpaba desde fuera, nada. Levantó la cabeza y miró alrededor, primero dirigió la vista hacia mí, que en ese momento me hacía la distraída haciendo como que escribía en mi libreta. Supongo que nadie más prestaba mucha atención a su presencia, más bien pasaba desapercibida; Nacho llenaba cañas en la otra punta de la barra y conversaba con los trabajadores, que hablaban alegremente y a voz en grito; las señoras, un pequeño grupo de tres costureras que se reunían siempre en la mesa del fondo, cotilleaban y reían escandalosamente y los más jóvenes jugaban al futbolín acabando de completar el alboroto, poniendo de fondo el característico sonido de ese juego. Se levantó despacio, en silencio, sin apenas mover la silla, volvió a comprobar que nadie la miraba y salió por la puerta; al instante dejé mis cosas sobre la mesa, grité un «¡ahora vuelvo Nacho!» y la seguí.

         Elisa aceleraba el paso a medida que se alejaba del lugar, deseaba llegar lo antes posible a la otra punta del parquecillo y perderse entre las calles. Se le había acelerado el corazón y un sentimiento de culpa, acompañado de una descomunal vergüenza, le impedía girarse y mirar; temía por si alguien la hubiese visto salir sin pagar y ahora la seguía. No se explicaba como le podía haber pasado eso a ella, siempre tan responsable y perfeccionista, atada a la vida por el compromiso de no fallar nunca en nada, se había visto derrotada por el insignificante hecho de no llevar unos céntimos encima para pagarse una simple infusión, y eso la hacía enfurecerse contra ella misma; acostumbrada a resolver a diario la economía de la pequeña empresa donde trabajaba, se indignaba por no haber sabido reaccionar de una manera más correcta, se había dejado llevar por la cobardía y no había sabido hacer frente a la situación, tan fácil que hubiera sido hablar con el chico de la barra y darle cualquier excusa, tan sólo era un té, no creía que le hubiese puesto pegas si le decía que ya se lo pagaría mañana, sabiendo incluso que lo más seguro era que no la volviese a ver más, además, su aspecto no era el de alguien necesitado de limosna...

        Elisa acumulaba los pensamientos de manera desorbitada. Con la cabeza gacha y los brazos cruzados, atravesaba el parque con la misma velocidad que había entrado en él. Al llegar justo a la mitad, el grito de Vanesa la hizo parar:

―¡Señora, señora!

        Tuvo el impulso de echar a correr, pero se volvió maquinalmente; dejó caer sus brazos al lado del cuerpo. A pocos metros se le acercaba la joven que la había estado observando desde otra mesa. Se lo tendría que haber imaginado, esa chica no le había quitado el ojo de encima en todo el rato, aun cuando parecía no hacerlo, seguro que tenía relación con el amo del bar y le había pedido que la siguiese, ya que él no podía abandonar la barra. Si no, ¿qué sentido tenía que hubiese salido detrás de ella?

Elisa se sentía indefensa, sin argumentos; no sabía qué le iba a decir aquella muchacha y no encontraba una explicación lógica para su comportamiento, estaba turbada, avergonzada delante de aquella adolescente que se le aproximaba.

Por fin llegó Vanesa frente a ella y Elisa pudo apreciar la expresión de su rostro, no parecía venir con actitud de reproche, más bien todo lo contrario, sonreía. Su cara era afable y su mirada reflejaba simpatía. Alargó su brazo hacia Elisa y abrió el puño que tenía cerrado:

―Se le han olvidado las llaves sobre la mesa.

        Se quedó sin aliento y, con una torpeza que nunca se imaginó que tenía, cogió las llaves de la mano de Vanesa.

―Gracias ―es todo lo que pudo decir. Dio la espalda a la joven y comenzó a caminar.

       ―No se preocupe por el té, yo la invito.

        Se detuvo y volteó la cabeza hasta encontrar los ojos de Vanesa que relucían en la oscuridad; se relajaron sus facciones y una tímida sonrisa de gratitud surgió en su cara.

―Gracias otra vez.

―No hay de qué.

        Se marchó en dirección a su casa; Vanesa la siguió con la mirada, hasta allí donde la hilera de eucaliptos que delimitaba el parque le impidió seguir viendo la figura de Elisa.

Guardonat amb el 2n Premi en llengua castellana

al Memorial Fernando Rodríguez i Contreras.

Fallat a Mataró el novembre de 2006

El comiat

          L’Antoni Vidal mirava per la finestra. La veritat era que el paisatge no enamorava gens: un gran aparcament carregat de cotxes, l’autopista amb una lenta caravana a l’entrada de la ciutat i, al fons, unes muntanyes ermes; evitava mirar cap a la banda dreta, on muntaven guàrdia una filera de xiprers, els carcellers de les ànimes esgarriades, com ell els denominava en secret. «Aviat ens veurem les cares», pensava, «però jo no seré com els altres, el meu esperit s’escaparà de les vostres branques.» A l’Antoni no li agradava aquell cementiri: «On s’és vist que els morts descansin entre els brams dels cotxes!», solia queixar-se.  

Era conscient que la seva vida s’acabava i no volia perdre els seus últims dies en aquell hospital. No entenia la necessitat de la seva filla d’esgotar el temps buscant solucions inútils. Era estrany, ell era qui ho havia acceptat amb més facilitat; els metges havien estat molt clars: «No hi ha res a fer, és irreversible». La veritat és que preferia morir així, que no pas com aquells vells als qui se’ls en va el cap i, a última hora, no són capaços ni de menjar per si mateixos. De moment era independent, i els metges li havien assegurat que romandria conscient i en plenes facultats mentals fins l’últim moment. Portava tota la vida treballant, sentia que ja era hora de descansar. Tot i això, volia acomiadar-se, treure’s aquesta sensació de comesa inacabada; però la Valèria no era capaç d’escoltar-se’l, cada cop que ho intentava ella el tallava, canviava de tema sobtadament: li parlava de plans futurs, del que farien aquelles vacances, de com es divertiria amb en Joan i la Maria a la platja. L’Antoni s’anava resignant, pensava que cada cop li quedava menys temps per dir-li a la seva filla com l’estimava i tot el que havia significat per a ell. No volia marxar sense fer-li-ho saber.

Volia que recordés aquells dies, quan ella era petita, allà a la Ràpita, en què tots dos pujaven a La Torreta i, sota la bella imatge del Sagrat Cor que custodia el poble, contemplaven la ribera del Delta de l’Ebre. Quatre estacions, quatre colors; el mateix paisatge amb diferents vestits. Els arrossars, que envoltaven la desembocadura, oferien un espectacle canviant ple de màgia als ulls d’una nena petita. L’hivern era fangós, anodí, un trencaclosques de colors marrons sense cap al·licient. Tot començava a la primavera, quan es preparava el terreny per a la plantació, l’aigua inundava els camps de conreu i les parcel·les semblaven espills encaixats que recordaven esplendorosos vitralls gòtics. Més endavant, quan esclatava l’estiu i la xafogor s’apoderava dels carrers, la riba lluïa un magnífic color verd, digne del més pretensiós camp de golf. Però la visió preferida de la Valèria es donava quan la tardor començava a treure el cap; era a principis de setembre, el pare tornava de la llotja, cap allà a quarts de set, la noieta l’esperava a la porta, impacient, amb la jaqueta a la mà. L’Antoni estava cansat, però hauria fet qualsevol cosa per no apagar l’àvida flama dels ulls de la seva filla. Un, mogut per energia paternal, i l’altra, moguda per veritable entusiasme, enfilaven el camí cap al cim del puig.  A mig camí es trobava el cementiri, envoltat de camps d’oliveres, dos xiprers feien guàrdia a l’entrada, davant, un jardinet d’arbustos de romaní; l’Antoni sempre respirava amb delit la quietud d’aquell indret, se’l feia seu amb una glopada d’aire que li esclatava als pulmons i el deixava en èxtasi. Aquí era on la Valèria li estirava el braç i el reprenia: «Va papa, que ja arribem!». Quinze minuts més tard, panteixant, pare i filla contemplaven el fascinant paisatge. Els bancals havien canviat el verd encisador per un groc intens, els darrers rajos de sol il·luminaven a frec les marjades a punt per a la collita i tot el camp semblava desfer-se en fils d’or que tocaven el cel. Agafats de la mà, la Valèria i l’Antoni admiraven l’escena fins que la foscor engolia l’última cinta daurada; llavors, amb la jaqueta ja posada, desfeien el camí de retorn cap a casa, on ara una brisa suau els portava la flaire del romaní.

Epitafi

            «Sents l’olor del romaní?» Aquestes van ser les últimes paraules del pare; estava estirat al llit, amb la mirada perduda en un lloc que jo no veia, va respirar fondo, com si en realitat pogués sentir aquella aroma, va tancar els ulls i ja no els va tornar a obrir.

            «Sents l’olor del romaní?», em deia mentre em cordava la jaqueta. «Sí, sí que la sento pare», llavors m’agafava, m’estrenyia contra el seu pit i em mirava fixament als ulls: «T’estimo molt filleta meua». «I jo a tu pare»; ell no ho sabia, però era aquell moment el que jo més esperava, l’esperava més que aquella meravellosa posta de sol sobre la ribera del Delta.

            El treball del pare ens va traslladar al Maresme, la Ràpita quedà relegada als estius, la finestra del menjador es convertí en marc del port d’Arenys. Les estones amb el pare minvaren, a ell l’absorbí la feina i a mi se m’alterà el caràcter davant la imminent adolescència. No vam tornar a parlar-nos a mig camí.

            «Sents l’olor del romaní?» El pare em retornà aquell sentiment mitjançant cinc paraules; aconseguí acomiadar-se de mi de la millor manera que podia fer-ho.

            Agafats de la mà del seu pare, en Joan i la Maria contemplen l’encís del Delta; les seves expressions em recorden la meva de fa tants anys, bocabadats, davant aquell present de la natura. El goig de la meva ànima només és comparable al que sentia el meu pare anys enrere. Baixant, ens aturem al cementiri, ell descansa a prop de l’entrada, la Maria hi deixa flors que ha recollit pel camí. En Joan, sempre tan perceptiu, no es pot estar de preguntar:

―Mare, quina és aquesta olor tan bona?

―Si li ho preguntes a l’avi, segur que t’ho dirà, oi que ja saps llegir?

El meu pare estimava aquest paratge, aquest és el lloc que ell escollia per transmetre’m el seu amor, mitjançant un ritual que començava sempre amb la mateixa frase. Mai tornaré a oblidar aquelles emocions i faré el possible perquè els meus fills sentin, sempre, el mateix que jo sentia en aquells moments. Per això l’epitafi del meu pare resa aquesta oració: «Sents l’olor del romaní?»

Sant Carles de la Ràpita, setembre de 2005

Valèria Vidal

Guardonat amb el 1r Premi en llengua catalana

al Memorial Fernando Rodríguez i Contreras.

Fallat a Mataró el novembre de 2006