dimarts, 1 d’agost del 2017

AMISTAD / AMISTAT

Me llegó un regalo que no se podía envolver. Me llegó un regalo intangible e inabarcable. Me llegó un regalo que no se puede explicar con palabras. Me llegó un regalo para sentirlo y para vivirlo.
 
Una muestra de amor inigualable, una mezcla de amores dispares que se reunieron una noche de verano; cerca del mar, del agua, de la vida.
 
Pocas se conocían entre sí, pero allí estaban. Todas eternas para mí, todas inigualables, excepcionales, incondicionales.
 
Y solo me sale una palabra: ¡GRACIAS! Gracias por formar parte de mi vida; soy lo que soy porque formáis parte de ella. Gracias por tantas enseñanzas, risas, locuras, confidencias, lloros, alegrías… Gracias por compartir, gracias por vuestra amistad, gracias por vuestro amor.
 
Una sorpresa inolvidable.
Os amo.
 
 
 
Em va arribar un regal que no es podia embolicar. Em va arribar un regal intangible i inabastable. Em va arribar un regal que no es pot explicar amb paraules. Em va arribar un regal per sentir-ho i per viure-ho.
 
Una mostra d'amor inigualable, una barreja d'amors dispars que es van reunir una nit d'estiu; prop del mar, de l'aigua, de la vida.
 
Poques es coneixien entre elles, però allà estaven. Totes eternes per a mi, totes inigualables, excepcionals, incondicionals.
 
I solament em surt una paraula: GRÀCIES! Gràcies per formar part de la meva vida; sóc el que sóc perquè en formeu part. Gràcies per tants aprenentatges, riures, bogeries, confidències, plors, alegries… Gràcies per compartir, gràcies per la vostra amistat, gràcies pel vostre amor.
 
Una sorpresa inoblidable.
Us estimo.


diumenge, 30 d’abril del 2017

Sangria


Que bona que és! Me’n beuria un litre d’una tirada. Avui em sobra el menjar, no em ve de gust; només vull beure i gaudir de la companyia de la meva amiga. Guaita-la com xerra. Sempre m’ha sorprès la naturalitat amb què m’explica els seus problemes, de vegades m’agradaria poder fer el mateix; però prefereixo escoltar-la, em sento embolcallada per la seva veu càlida i greu. Xerra, Dora, xerra... que jo t’escolto.
―Saps, carinyu?, al final he aconseguit que en Pep em passi la manutenció dels nens el dia cinc de cada mes, que ja era hora! El mes passat...
Doncs jo mataria per poder passar-li la manutenció al meu marit. No hi ha manera que s’adoni que ja no el vull, que em fa nosa més que servei. Però em manca valentia. Mira la Dora, ella sí que es va atrevir, i amb dos nens a sobre! I jo que no en tinc, no goso a dir res al sapastre que tinc a casa, i encara el mantinc; en el fons em fa pena: amb quaranta-cinc anys i a l’atur. Però què dic? Massa bé que s’ha acostumat, que fa dues setmanes va rebutjar una feina en un magatzem perquè deia que s’esllomaria. Si només havia de conduir un toro! On és el teu got, que te’l torno a omplir.
―Així que al final només ens veurem un moment cada quinze dies, quan li toqui quedar-se amb els nens, perquè diu que...
Això voldria jo, veure’l només un moment cada quinze dies, quan ens toqués passar-nos el gos. I tu i jo, Dora, podríem quedar més sovint, i no només un cop al mes, com fem ara. Quan tu no tinguessis els nens i quan jo no tingués el gos. I a més de quedar per sopar, també podríem anar al cinema, o a ballar, o quedar per esmorzar o dinar. Amb tu sí que estic a gust, i no amb el tòtil del meu home. Crec que haurem de demanar-ne una altra, on és el cambrer?
―Sort que s’ha ofert per pagar les ulleres de la nena. Sí, sí... al final ha de dur ulleres; pobreta meva, amb els ulls tan macos que té...
Els teus. Té els teus ulls, Dora, grans i foscos; preciosos. Llàstima que tingui els llavis prims de son pare i no els teus, tan molsuts i melosos. Oh! Aquí arriba el cambrer amb una altra gerra.
―Neeenes! Què feeeu aquí tan soooles! ―Hòstia! Quin ensurt! La pija de la Melània m’ha atacat per l’esquena i m’ha deixat sorda amb aquesta veu de lloca que té.
―Hola, Melània. Què hi fas, per aquí? ―la Dora, com sempre, és un cel amb tothom. Sí, guapeta, que carai fas en aquest bareto, que és tan lluny de la teva idiosincràsia elitista? El perfum de la Melània em tapona els narius mentre es passeja al voltant de la taula fins a col·locar-se darrere la Dora.
―Fas una olor molt bona. ―A saber quantes ampolles t’hi has abocat.― I vas molt elegant ―li dic amb un somriure forçat. Va embotida en un vestit negre d’escot pecaminós i això em fa ser conscient que la majoria d’ulls del local estan posats a la nostra taula.
―He quedat aquí amb unes velles amigues de l’institut. ―I amb un moviment de cap perfectament estudiat fa voleiar la cabellera exuberant.― Tenim un sopar d’antics alumnes ―diu mentre amb les mans frega amorosament les espatlles de la Dora.
―Aquí? ―li pregunto. Així, abans de sopar pots magrejar de gust la Dora, oi?
―Uix! Nooo, neneta, aquí no. ―I ara maganya els cabells de la Dora, que riu divertida.― Aquest només és el punt de trobada. El sopar és a Barcelona, en un hotel a prop de la Gran Via.
―És clar ―dic, i no puc evitar la ironia―: Al Majestic o al Palace?
―Oh! Doncs no recordo el nom. ―I se li escapa una rialleta nerviosa. Segurament perquè més que a un hotel es deu acostar més a un hostal. M’està traient de polleguera; si torno a veure aparèixer els unglots llargs i vermells d’aquesta meuca emergir dels rínxols de la meva Dora... els hi arrenco!
         ―Si fins i tot t’has fet la manicura, noia. Et queda molt bé ―li dic perquè n’aparti les urpes.
         ―Oi que sí! Les noies del saló d’estètica del centre són unes professionals. Mira Dora, mira quina suavitat. ―El que em faltava, aquesta es creu amb dret de gratar tot el cos de la Dora, doncs no fa lliscar els dits pels seus braços!
         ―Moníííssimes ―faig aguditzant la veu. Només falta una lletra a sobre de cadascuna on es pugui llegir «insaciable».― Deixa-me-les veure de prop. ―Però les seves mans no arriben al meu abast.
         ―Ui! Noies us deixo, que veig que les meves companyes ja són a fora. ―Quina sort que has fet, penso mentre deixo anar el ganivet.
La Melània, a mi, em fa dos besets fugaços, però tot seguit envolta el clatell de la Dora amb les dues mans i li estampa dos sonors petons a les galtes.
―Adéu preciosa. Cuida’t. ―D’una revolada travessa les taules deixant el local embalsamat de perfum, i abans de sortir per la porta es gira i pica l’ullet a la Dora. Una cremor incipient em comença a pujar per l’estómac i se m’ericen els pèls de tot el cos. Què carai em passa? Aquests pensaments tendenciosos no quadren amb la meva persona. Deu ser la sangria.
         ―Que afectuosa que és aquesta amiga teva. ―Em sento com si m’haguessin fotut una pallissa sense saber-ne el motiu.
         ―Sí, la Melània és així ―m’explica―, des que anàvem juntes a l’escola que sempre ha tingut aquest caràcter efusiu.
         No puc evitar mirar-me la Dora amb atenció: la Melània li ha deixat els cabells desmanegats i alguns rinxols li cauen sobre la cara, a prop dels ulls. Així et veus molt atractiva, estimada Dora.
         ―Em sembla que per aquesta nit ja n’he tingut prou, de sangria ―dic sorpresa pel meu últim pensament.
         ―Segur? ―em diu la Dora inclinant el cap, i els cabells li tapen els ulls. Allargo la mà per apartar-los-hi i la cremor de l’estómac se’m transforma en un aleteig de papallones.
         ―Doncs no, no n’estic segura... ―que sigui la sangria.

Relat guanyador del Memorial Joaquim Casas. 
37a Edició (Òmnium Maresme) 2017: 1r premi, setena categoria (adults)

 

dilluns, 10 d’abril del 2017

Crítica diacrítica


Com més béns tingueu, més pèls perdreu.
, teniu a la  el sòl, feu-ne un bon ús
i recordeu-ho vós no sou Déu.
 que és difícil, el món  un vici.
Però què són els sís dels déus
si al final aneu a pèl sobre els sòls?