Una experiència extraordinària

No m’imaginava que el camí de sortida fos tan treballós! Mesos esperant aquest moment i ara, quan per fi arriba, no sé si el podré culminar amb èxit; això és més dur del que m’esperava. Però ara ja no puc fer marxa enrere. Em sento preparat per afrontar tot el que m’espera darrere d’aquestes parets. Aquí dins he aconseguit tot el que necessitava per adquirir un estat òptim d’independència i no penso donar-me per vençut.

A més, el subministrament d’aliment que rebo comença a ser inferior al que em fa falta i, si em quedo aquí uns dies més, podria posar en perill la meva pròpia vida o, fins i tot, la vida de qui m’abasteix. No, no seria just que paguéssim els dos per culpa meva, he de fer tot el possible per sortir d’aquí i lliurar el meu proveïdor de la meva càrrega.

            Ja feia temps que sentia la pressió de les parets sobre el meu cos, indicant-me que s’apropava el moment en què hauria d’abandonar el meu refugi, però ara aquesta pressió s’ha fet més intensa i no puc evitar sentir com em fan fora amb la seva poderosa coerció.

            Si el meu instint no m’enganya, diria que vaig pel bon camí. No puc veure la claror perquè la meva posició no m’ho permet i m’haig de guiar pel tacte, però la sento, sé que està a prop. La porta que fins ara m’havia impedit la fugida a l’exterior ja no és impenetrable: gràcies als meus esforços estic aconseguint afaiçonar-la per fer, de la seva estructura impermeable i del seu pas estret, una conducció flàccida i fina que em permeti lliscar amb total seguretat a l’altra banda d’aquesta garjola. Ja la tinc quasi oberta, és el moment d’avançar.

            Ara la pressió de les parets és més intensa que mai, la sento en el meu cap com si me’l volguessin aixafar amb el seu afany d’evitar que torni enrere.

            Que estrany! La porta és oberta però un obstacle m’impedeix tirar endavant. No sé què és, però puc percebre una estructura sòlida que envolta tota la sortida i fa impossible el meu descens. No crec que pugui desplaçar-la, és massa rígida.

            Estic acorralat! Ja és impossible retornar i els meus esforços per intentar seguir són en va. No em volia abatre, desitjava eixir triomfador i xisclar-ho a plens pulmons; però sento que estic perdent el control sobre el meu propi destí. S’estan exhaurint les meves forces, el meu cos defalleix per moments i el meu cor es desaccelera en un intent de retenir l’oxigen que resta a les meves venes.

            En aquests moments, on la mirada al futur es torna tan imminent, només puc pensar en ella. M’encantaria tornar a sentir la dolçor de la seva veu, gaudir de la delicadesa de les seves mans o refugiar-me en l’escalfor del seu pit. Li hauria omplert la vida amb aquest encisador amor que només ella és capaç de rebre. Li hauria donat tants moments de captivadora tendresa. Però tan sols ens quedaran tots els sentiments que, a través del nostre especial vincle, fins ara hem compartit.

Ja quasi no sóc conscient. El meu cap està tan enterbolit que em distorsiona la realitat. Just davant meu, com si fos un miratge, em sembla distingir un punt de besllum. Serà que el meu desig de salvació és tan fort que és capaç d’enganyar la meva ment? No, no és una il·lusió! Ara la claror es fa més gran, s’escola per una escletxa que es va estenent per una de les parets que m’envolten. Haig de tancar els ulls, la meva retina s’ha d’acostumar a la nova intensitat de la llum. Una fredor inesperada m’envaeix tot el cos i, a la vegada, m’amara d’un sentiment  de ventura que fa allunyar de mi qualsevol perill i m’envolta en un ambient de protecció.

*****

Il·lustració de Raquel Ruiz

- Senyor Giralt?

- Sí, doctor...

- Finalment li hem hagut de practicar una cesària a la seva dona, perquè el nadó era massa gran per passar per la pelvis. Però no es preocupi, la mare i el nen estan bé.

Relat guardonat amb el 1r accèssit en llengua catalana

en el Memorial Fernando Rodríguez i Contreras. 

Fallat a Mataró el novembre de 2000

Santes 2014

            Seguim endavant. Com cada any, ens desperten les matinades. I, com cada any, seguim endavant aquest viatge que és la nostra vida. I ens adonem que, encara que el cicle es repeteixi, som nosaltres els que canviem i els que tenim el poder de viure Les Santes, cada any, d’una manera diferent.

            Seguim endavant. Amb esdeveniments nous dins la mateixa tradició, i arriba un moment on deixes de mirar el passat i et centres en allò que la vida et dóna, ara i aquí. I ens adonem que estem envoltats de rialles infantils que abans no hi eren, de santeros novells que idolatren el Robafaves i que la Nit Boja es transforma en Tarda Guillada.

            Seguim endavant. I aprenem a viure amb aquestes matinades que, inevitablement, sempre estaran lligades a un passat sense el qual no tindríem el nostre present.

            Glòria a les Santes!

            Glòria al meu iaio!

            Glòria al meu amic! 

FUGINT DELS SOMNIS

           Temps ençà, en un palauet situat en un dels barris més opulents d’una gran ciutat, vivia un matrimoni format per una empresària d’èxit i un executiu important. Però, malgrat tenir-ho tot, els faltava allò indispensable per acabar de ser feliços: una criatura. Quan van voler tenir fills ja eren massa grans per fer-ho possible d’una manera espontània i natural. Després de sotmetre’s a les proves corresponents, el ginecòleg els va proposar recórrer a una donant d’òvuls:

         —El problema és l’envelliment dels ovaris. Amb una donant jove, les probabilitats d’aconseguir un embaràs d’èxit augmenten considerablement.

         La parella va acceptar i van buscar una donant que s’assemblés a la dona: pèl-roja i d’ulls clars. Entre els fitxers del centre mèdic van trobar una noia que complia tots els requisits. Segons la seva fitxa, tenia divuit anys, estudiava primer d’Humanitats i semblava molt responsable. En tenien moltes així, estudiants que feien servir els diners compensatoris de la donació d’òvuls per pagar-se part dels estudis.

El que ningú sospitava era que la Pèrfida, així es feia dir la donant, només tenia setze anys i havia falsificat la seva documentació; volia els cèntims per poder entrar en una secta satànica on s’idolatrava la perfecció física i fisiològica del cos. I la Pèrfida es pensava que, en aquest sentit, era perfecta.

         Temps després, l’empresària va donar a llum una nena preciosa: tenia els cabells rogencs com els primers rajos del sol, la pell blanca com la primera llum del dia i els ulls del cel en acabat de llevar. Per tot això, la van anomenar Alba. Semblava perfecte, però el matrimoni, ric com era, volia assegurar-se que l’Alba estigués sana i segura en tot moment. Sempre buscaven els millors professionals per fer-li els seguiments mèdics. Fins que un dia, els va arribar la mala notícia:

         —L’Alba té una patologia genètica —els informava l’especialista en malalties hereditàries—. És una malaltia que només es dóna en un de cada cent mil naixements, no posarà en perill la seva vida, però haurà de seguir un tractament mèdic específic a partir que s’evidenciïn els primers símptomes.

         —Però... què té? —preguntava angoixada la mare.

         —Se’n diu epilèpsia narcolèptica —explicava el metge—, es caracteritza per patir accessos de son que poden tenir lloc en qualsevol moment del dia, i que poden durar des d’uns minuts fins a unes hores, també va lligada al nivell d’estrès que en aquell moment pugui tenir la persona.

         —Però... si és genètic —rumiava el pare consternat—, llavors...

         —Sí, em sap greu —deia el metge que ja sabia a què es referia l’home—. Segurament la donant d’òvuls també pateix aquesta malaltia.

         —I com és possible que la clínica de reproducció assistida no ens informés d’això! —exclamava el pare enfurismat.

         —Probablement, ni ella ni la clínica ho sabien —aclaria el professional—. Per diagnosticar aquesta malaltia es necessiten uns estudis cromosòmics molt exhaustius que ella no devia tenir i, per altra banda, aquesta patologia comença a manifestar els seus primers símptomes entre els setze i els vint anys; segurament, la noia encara no havia patit cap crisi.

         El matrimoni va tornar desfet a casa, però decidit a fer feliç la seva filla, demostrar-li tot el seu suport i procurar-li les millors teràpies per minimitzar els efectes de la malaltia.

         Mentrestant, la Pèrfida es trobava a la cerimònia d’iniciació de la secta satànica. Deu joves iniciats havien estat col·locats formant un cercle, una túnica llarga i negra amb caputxa els cobria tot el cos. El líder proclamava el seu discurs:

         —Heus aquí la nova generació de cossos que entraran a formar part del cicle de la perfecció. El clan us ajudarà a mantenir el cos ideal, a preservar les funcions de l’organisme i a desfer-vos de tot allò que sigui impur. Jurareu lleialtat al clan. Si per qualsevol motiu, la impuresa penetra als vostres cossos, eliminareu tot el que sigui imperfecte, posant sempre la vostra creença per sobre de la vostra vida. Contesteu iniciats: què volem?

         —La perfecció! —van exclamar els joves.

         —Com la volem? —va tornar a preguntar el líder.

         —Sempre! Per damunt de la nostra vida! —van cridar els iniciats.

         —Ara, comprovarem la vostra puresa perfecta. Uniu-vos al clan. Mostreu-vos!

         Els joves van alçar els braços i les túniques van caure. Tots els iniciats van quedar nus amb els braços alçats i les túniques a terra, tots menys un; una jove es va desplomar. Entre el manyoc que formava el seu cos amb la túnica negra ressaltava, d’una manera quasi insultant, el color rogenc de la seva cabellera.

         Els primers setze anys de l’Alba van passar feliçment. Estava al corrent de la seva procedència i de la seva malaltia i sabia que, quan arribés l’hora, els pares li procurarien els millors tractaments per normalitzar la seva vida. El que l’Alba desconeixia era que la Pèrfida l’havia estat buscant tots aquells anys: encegada per la lleialtat al clan i després de conèixer l’origen de la seva impuresa, com ella anomenava la malaltia, es va proposar desfer-se d’aquella imperfecció que havia aviat al món.

Va trigar molts anys a localitzar l’Alba —els pares la tenien molt protegida— però, en començar l’institut, la noia va reclamar més independència i més temps i, amb el seu físic, no passava desapercebuda. A més, era idèntica a la Pèrfida quan tenia la seva edat.

         Va ser un dissabte, a la discoteca de moda. L’Alba havia anat amb un grup d’amics, entre els quals hi havia l’Oriol, el noi que li agradava i que, per sort, semblava sentir el mateix per ella. Decidits a fer el pas, es van encaminar cap a la sala on tocaven cançons lentes i van ballar abraçats. I allà, enmig de la multitud va passar, va arribar el primer petó de l’Alba. En acabar la cançó, amb l’estómac ple de papallones, es va dirigir al servei, temorosa de patir la seva primera crisi de narcolèpsia; però no, tot va anar bé. Quan anava per sortir va tenir un ensurt: davant seu, una dona la mirava fixament, una dona que es podria dir que era l’Alba amb quinze anys més.

         —Aquí estàs —va dir la Pèrfida espurnejant ira pels ulls—. No deixaré que escampis la nostra imperfecció pel món.

         —Qui ets? Què vols? —va fer l’Alba atemorida.

         —No ho saps? Que potser no ens assemblem el suficient? —va ironitzar la Pèrfida. L’Alba va comprendre de seguida.

         —Ets la donant d’òvuls? Què vols? Diners?

         —No! La perfecció no es compra! —I amb  un crit esgarrifós es va abraonar sobre la noia. L’Alba va cridar en veure que la dona treia una xeringa per clavar-li al coll. L’Oriol, que s’esperava al costat de la porta dels lavabos, va sentir els crits i va entrar.

         —Què passa? —Primer va quedar parat per la visió de les dues cabelleres pèl-roges mantenint un ball frenètic, però en adonar-se del que passava va afanyar-se a separar les noies. La Pèrfida, impotent, va fugir.

         —Qui era? —va preguntar l’Oriol sorprès.

         —Una donant anònima... fins ara —va respondre l’Alba.

         L’Alba i els seus pares van denunciar els fets a la policia. Allà els van informar que estaven al corrent de les activitats de la secta a la qual pertanyia la Pèrfida, però que fins ara no s’havien trobat amb cap cas d’aquestes característiques. Van assegurar-los que s’encarregarien de la protecció de l’Alba. Però l’adolescent sentia molta por, va escriure una carta als pares i aquella nit, resguardada entre les ombres i coberta amb una caputxa, va fugir.

         L’Alba va agafar un tren fins a l’altra punta del país, una regió formada per una gran vall i grans extensions de bosc, res a veure amb la ciutat a la qual estava acostumada. Caminant, va anar a parar davant una masia; a un costat hi havia un hort ple de verdures i hortalisses; a l’altre cantó, un corral albergava una desena de gallines i un gall. També  hi havia un estable gran amb un parell de cabres. Vesprejava i la noia es trobava molt cansada. Va trucar a la porta amb la confiança de trobar recer aquella nit. Ningú va contestar. Quan començava a perdre l’esperança va sentir un timbre a la seva esquena; en girar-se va descobrir tres bicicletes que s’aproximaven. Eren tres noies joves, vestides d’una manera pintoresca, que se la miraven entre divertides i expectants.

         Allà l’Alba va trobar refugi. Les noies, que feia temps que havien ocupat aquella masia abandonada, la van acollir de bon grat. Ella els va explicar la situació i elles la van ajudar a amagar-se: li van tenyir els cabells amb henna negra i li van canviar els vestits, també li van canviar el nom. Elles mateixes no feien servir els seus noms verdaders, portaven una vida ecològica molt lligada a la natura; al poble tothom les anomenava Flora, Fauna i Primavera.

         Després d’uns anys de tranquil·litat, la Fauna va venir amb una mala notícia:

         —Noies! Volen que desocupem la masia.

         —Què? —es van sorprendre les altres.

         —Sí. Han venut els terrenys a una associació i volen que marxem; mireu, aquí hi ha l’ordre. Només tenim dos dies.

         —No pot ser! —va dir la Flora—. Hem de trobar casa als animals i recollir-ho tot.

         —Sí —va continuar la Primavera—, i hem de tornar a tenyir la Rosa, que ens hem descuidat i llueix uns cabells rogencs com el foc.

         Però no van tenir temps; l’endemà, els representants de l’associació es van presentar per fer fora les noies. La Rosa (l’Alba), es va dirigir a l’estable per agafar les cabres, quan es disposava a sortir es va adonar que una persona de l’associació l’havia seguit.

         —Creies que escaparies de mi? —va fer la dona mirant-la de fit a fit amb els seus ulls clars, mentre amb un gest de la mà es treia el mocador que fins ara li tapava la cabellera pèl-roja.

         L’Alba va ofegar un crit i va caure desplomada a terra, les cabres van sortir corrents de l’estable quan es van sentir lliures. La Flora, la Fauna i la Primavera pressentint el que passava van voler córrer a ajudar l’Alba, però les persones de l’associació les van immobilitzar.

         —Alba, vigila! Són els de la secta! —cridava la Flora.

Il·lustració de la

Laura Soler Prats

Però l’Alba ja no la sentia. La Pèrfida s’acostava a ella disposada a matar-la, contenta que la seva imperfecció fos la que li facilités la feina. Quan estava a punt de clavar-li una xeringa a la jugular es va sentir un tret. La Pèrfida va caure al costat de l’Alba. Un mosso d’esquadra s’hi va acostar, es va alleugerir quan va comprovar que l’Alba només dormia i no estava ferida, la va agafar en braços i la va treure de l’estable. A la llum del sol va veure com els seus companys emmanillaven els altres integrants de la secta i els ficaven a la furgoneta dels mossos. La Flora, la Fauna i la Primavera van obrir la porta de casa perquè el policia pogués entrar amb l’Alba. Amb molta cura la va dipositar al llit.

—Per fi et trobo —va dir el noi mirant-la amb amor, i li va fer un petó tendre als llavis. En aquell moment, l’Alba va obrir els ulls i el va veure.

—Oriol? —va preguntar. El noi va somriure i es van abraçar—. Com m’has trobat?

—No ha estat fàcil —va explicar l’Oriol—. Quan vas fugir, els teus pares m’ho van explicar tot i els vaig prometre buscar-te. Quan vaig entrar a l’acadèmia dels mossos vaig poder vigilar la secta de més a prop, sabia que et seguien buscant. Després d’anys d’investigacions, tot s’ha acabat. Ja no has de patir.

L’Oriol i l’Alba es van tornar a abraçar. La Flora, la Fauna i la Primavera van decidir deixar sols els enamorats. A fora vesprejava, en la foscor es podien distingir les tres petites llums de les bicicletes de les noies... Un moment! Si no han agafat les bicicletes! Aleshores, on són les tres noies? I què són aquelles tres llumetes que voleien pel camí?

Relat publicat a la

Revista Literària Planeta Lletra, 11-12, p. 67

Isabel Allende - La isla bajo el mar

«Retozaron como si fuera la primera y la última vez, inventando pasos nuevos de una danza antigua. (...) Tal vez no hicieron nada que no hubieran hecho antes con otros, pero es muy distinto hacer el amor amando».

«Todos tenemos adentro una inesperada reserva de fortaleza que emerge cuando la vida nos pone a prueba».

Susanna Tamaro - Donde el corazón te lleve

«A lo largo de los cruces de tu camino te encuentras con otras vidas: conocerlas o no conocerlas, vivirlas a fondo o dejarlas correr es asunto que solo depende de la elección que efectúas en un instante. Aunque no lo sepas, en pasar de largo o desviarte, a menudo está en juego tu existencia y la de quien está a tu lado».

 

            «Vivir tranquilos es una de las máximas aspiraciones de los hombres: le era en aquel entonces (durante la II Guerra Mundial) y probablemente sigue siéndolo».

 

            «Los jóvenes no son egoístas por naturaleza, de la misma manera que los viejos no son naturalmente sabios (…) “Antes de juzgar a una persona, camina durante tres lunas con sus mocasines” (…) Vistas desde fuera, muchas existencias parecen equivocadas, irracionales, locas. Mientras nos mantenemos fuera es fácil entender mal a las personas, sus relaciones. Solamente estando dentro, solamente caminando tres lunas con sus mocasines pueden entenderse sus motivaciones, sus sentimientos, aquello que hace que una persona actúe de una manera en vez de otra. La comprensión nace de la humildad, no del orgullo del saber».

 

            «Entender de dónde venimos, qué hubo antes de nosotros, es el primer paso para poder avanzar sin mentiras».

 

            «Cometer errores es natural, irse sin haberlos comprendido hace que se vuelva vano el sentido de una existencia». 

            «Encontrar escapatorias cuando no se quiere mirar dentro de uno mismo es la cosa más fácil de este mundo. Siempre existe una culpa exterior, hace falta mucha valentía para aceptar que la culpa ―o, mejor dicho, la responsabilidad― nos pertenece tan solo a nosotros».

 

            «Cada vez que, al crecer tengas ganas de convertir las cosas equivocadas en cosas justas, recuerda que la primera revolución que hay que realizar es dentro de uno mismo, la primera y la más importante. Luchar por una idea sin tener una idea de uno mismo es una de las cosas más peligrosas que se pueden hacer».