dissabte, 27 d’abril del 2013

El més important


         La biblioteca de la mare és un passadís estret, d’uns dos metres de llarg, que connecta el dormitori amb un despatx minúscul, que ella es va inventar cobrint de cortines el balcó emmarcat amb finestres d’alumini. Fins avui no havia aconseguit endinsar-me en aquests dos metres revestits de llibres fins al sostre. La classificació de la mare no es basava en autors, ni en títols, ni en idiomes; els ordenava segons el nivell de satisfacció que li produïen. Amb la punta dels dits acaricio els que estan a la lleixa dels preferits. N’agafo un, és el tercer dins de cada prestatge continua amb el seu ordre particular, d’esquerra a dreta. Es nota que és un dels que més li agradaven, perquè està molt rebregat de rellegir-lo. Hi ha moltes pàgines amb les puntes inferiors plegades, era la seva manera de marcar els paràgrafs que volia recordar, mai no subratllava. Al final hi ha un punt de llibre: és un pal de gelat amb una rosa de cartolina enganxada a la punta. «Sant Jordi 1981», hi posa. Encara puc sentir l’olor de les ceres de color i de la cola blanca que impregnava l’aula del parvulari. Al llibre del costat en trobo un altre, «Sant Jordi 1982», aquest és un drac que treu foc de paper pinotxo; en trobo més: una espasa, Sant Jordi i la princesa, les quatre barres, un castell..., n’hi ha deu, tants com els anys que vaig passar a l’escola.
Il·lustració d'Artur Palomer
            Quan acabo, al prestatge queden dos llibres, els dos primers, els que més agradaven a la mare. Somric quan observo quins són: un és el DIEC i l’altre és el diccionari de sinònims. Quan els agafo, un llibre prim es tomba. Devia ser molt especial per a ella, ja que estava col·locat en la primera posició. El prenc; quan m’adono del que és no puc evitar que se m’entelin els ulls. És una enquadernació senzilla, de deu pàgines, cadascuna amb un conte diferent. Jo en sóc l’autora. Encara puc veure la mare, sota el sol d’abril, inclinada damunt d’una cartolina, transcrivint amb un somriure d’orgull, any rere any, els contes que jo m’inventava perquè formessin part del llibre gegant de contes de la ciutat.

dissabte, 5 de gener del 2013

CIRURGIA CELESTIAL


―Creguin-me! No hi ha més opcions, l’agent patogen és implacable. Fins ara s’havia mantingut estable, però ha incrementat la seva activitat en poquíssim temps i ha causat danys irreversibles. L’hem intentat exterminar augmentant la temperatura de l’hoste però té una extraordinària capacitat d’adaptació. S’han trobat residus tòxics dels seus moviments en altres parts de l’organisme. La probabilitat que acabi envaint els òrgans més propers és alta; això destruiria tot l’equilibri de la unitat estructural. Per evitar un cataclisme estratosfèric i mantenir l’estabilitat del sistema no ens queda més remei que anihilar-lo.
―Com s’anomena l’operació que vol dur a terme?
―Terractomia.



Relat publicat