Els dies com avui,
amb una història de tradició arrelada, es tornen encara més especials quan els
marquen històries individuals. Una suma de sentiments de pertinença a la teva
ciutat i d’emocions pròpies de fets personals.
Fa
trenta cinc anys, la meva mare començava a tenir dolors de part; era jo que
volia sortir per veure el castell de focs, però crec que ella tampoc se’l volia
perdre, així que, dos dies més tard, quan les comparses s’acomiadaven i Les
Santes tornaven a convertir-se en somni, naixia una nova capgrossa a la ciutat.
Anys
vivint els focs com l’únic acte de la festa major. Com a filla d’immigrants que
es miren les tradicions de la ciutat des de fora, sense sentir-les, perquè fins
llavors ells havien tingut unes altres. Però creixes, fas amics d’aquí i d’allà,
i aconsegueixes sentir la festa més enllà d’aquell espectacle de pirotècnia que
quedarà lligat per sempre a l’ànima infantil.
Però
avui, el dia de Les Santes, el passat pren importància. Comiats que s’allunyen
en el temps, però que cada any prenen força d’una manera diferent. Va passar,
ens va canviar la vida, ens va fer ser com som. Formen part de nosaltres, un
tros de la nostra història, una característica de la nostra actitud, un dels
cristalls a través del qual mirem el món.
Seguim
endavant sabent que, de sobte o lentament, tot continuarà evolucionant i que
cadascun dels girs de la vida acabarà formant part de la seva pròpia història.
Glòria
a Les Santes
Glòria al meu iaio
Glòria al meu amic.
