65 y contando...

Il·lustració: Laura Soler Prats

Se fijan las metas,

se traza el camino,

y parece que caemos

en aras del destino.

 

Y nos lanzamos a la vida,

nos mueven el amor,

el deseo, el motivo,

aunque creamos avanzar

sin guion y sin sentido.

 

Forjamos nuestra historia

aliados con el tiempo,

que no sabe de silencios

ni de pausas ni de cuentos,

pero sabe obsequiarnos
con la alegría de un encuentro,
con la esencia de ese amor
                                                                 que todos llevamos dentro.

 

                                   Y nos paramos a respirar,

                                   espantamos los temores,

                                   celebramos lo aciertos

                                   y agradecemos los errores;

                                   porque sin ellos no seríamos dueños

                                  de esta vida que una vez,

                                  con pesares y con alientos,

                                  vamos haciendo realidad

                                  después de inventarla en sueños.

Eva Ramírez - Te escucho en verso

Permitidme que comience con un tópico. Se dice que cuando el alumno está preparado, aparece el maestro. Lo que no se escucha tanto es que ese hecho es recíproco. En el transcurso de nuestras vidas vamos haciendo de alumnos y maestros según a quien nos encontremos en el camino, incluso podemos ser maestros y alumnos de una misma persona; de hecho, diría que siempre es así.

 

Tuve la suerte de encontrarme con Eva en el camino. No preguntéis quien hace de quien. Qué más da. Nos descubrimos, nos enseñamos, nos aprendimos.

 

Os invito a que la descubráis vosotros. No os dejará indiferentes. La poesía de Eva es un reto; sí, un reto a la consciencia. Cada poema te llevará más allá de las palabras, te sacudirá las creencias y querrás volverlo a leer para cerciorarte de que sí, de que habla de ti.

 

Y al final descubrirás que se ha encendido una luz que ilumina un camino que aún no habías visto, pero que siempre ha estado ahí. Y querrás seguir explorándolo, y dejarás el libro en la cabecera porque, de vez en cuando, necesitarás reencontrar ese rumbo. Te escucho en verso te llevará a conocer el mejor maestro que puedas encontrar en el camino: tú mismo.

Asmaa Aouattah - L'etern retorn

Quan vaig conèixer l’Asmaa Aouattah i vaig començar a llegir els seus escrits, em va cridar l’atenció la fluïdesa amb què escriu en català, i no només perquè s’aprecia una gramàtica correcta i un ús dels pronoms febles que molts catalans voldríem per a nosaltres; sinó per la naturalitat amb què els seus personatges, provinents d’altres terres, fan servir expressions pròpies de la llengua catalana, com ara anar-se’n en orris o beure’s l’enteniment. L’eloqüència amb què els seus protagonistes es mouen per la llengua d’acollida.

 

Les històries de l’Asmaa tenen el segell d’un estil impecable, molt accessible per a tothom, aconsegueix fer de l’espontaneïtat la seva bandera, i això, que hauria de ser fàcil d’aconseguir, és molt difícil portar-ho a la pràctica escrita, però ella ho aconsegueix. L’escriptura de l’Asmaa és subtil, tan subtil que, molt sovint, mentre llegeixes, desapareix la distància narrativa i ja no et sents una simple lectora, et sents la mare que ha immigrat fins a un cinquè pis d’un edifici de Mataró, i et canses amb ella mentre puja i baixa les escales; et sents la neta de l’Aixa, que descobreix que sa mare va sobreviure al Rif gràcies al qarnuix (si voleu saber què és, els que no ho sapigueu, heu de llegir el llibre), o et sents la noia que queda amb en Joan per parlar d’un tema polític però que amb els costums que tenim aquí a l’hora dels àpats sent que no té la paella pel mànec.

 

Els relats de l’Asmaa a mi em van obrir els ulls, evidentment, cap a una cultura que tinc a tocar i que no m’havia parat a observar ni a considerar. Em van obrir els ulls de moltes maneres. Una, perquè les protagonistes són dones i pel fet de ser-ho ja ho tenen una mica més complicat en aquesta vida; però, a  més, són dones i immigrants, amb la qual cosa les dificultats es multipliquen i, per acabar-ho d'adobar, són dones immigrants que senten que s’han d’adaptar a uns costums i una cultura diferent de la del seu país d’origen per sentir-se acollides. I em fa obrir els ulls perquè m’adono que no són simples històries, és la vida que m’envolta i que no m’havia parat a observar ni a considerar. Recordo que fins i tot un dia li vaig preguntar a l’Asmaa: «I després de tant de temps aquí, encara se’t fa difícil menjar amb la forquilla i el ganivet?». Com si la meva manera de menjar fos la correcta i la més suprema de les maneres de menjar (serà per això que se’m donen tan malament, per exemple, els palets xinesos).

 

Una altra forma en què els escrits de l’Asmaa em van obrir els ulls és que em recorden la meva pròpia història. Els meus avis i els meus pares també van deixar la seva terra per buscar un futur millor per als seus fills. I això hauria de servir per apropar-nos i adonar-nos que tenim més coses en comú del que imaginem; i que les diferents cultures, en lloc de distanciar-nos, haurien de servir per enriquir-nos i apropar-nos.

 

Jo sempre li havia dit a l’Asmaa que ella havia de publicar (i que publicaria); perquè la seva escriptura neix de les emocions, i sí, escriu amb molta, molta sensibilitat, però no és una sensibilitat carrinclona, és una sensibilitat poderosa, una sensibilitat que mentre llegeixes, et remou per dins, et remou la consciència (tots els tipus de consciència, en realitat).

 

És una escriptura que t’atrapa i et desborda els sentits. És una escriptura que, a més d’obrir-te els ulls, també t’obre la ment i l’ànima.

 

AMISTAD / AMISTAT

Me llegó un regalo que no se podía envolver. Me llegó un regalo intangible e inabarcable. Me llegó un regalo que no se puede explicar con palabras. Me llegó un regalo para sentirlo y para vivirlo.

 

Una muestra de amor inigualable, una mezcla de amores dispares que se reunieron una noche de verano; cerca del mar, del agua, de la vida.

 

Pocas se conocían entre sí, pero allí estaban. Todas eternas para mí, todas inigualables, excepcionales, incondicionales.

 

Y solo me sale una palabra: ¡GRACIAS! Gracias por formar parte de mi vida; soy lo que soy porque formáis parte de ella. Gracias por tantas enseñanzas, risas, locuras, confidencias, lloros, alegrías… Gracias por compartir, gracias por vuestra amistad, gracias por vuestro amor.

 

Una sorpresa inolvidable.

Os amo.

 

 

 

Em va arribar un regal que no es podia embolicar. Em va arribar un regal intangible i inabastable. Em va arribar un regal que no es pot explicar amb paraules. Em va arribar un regal per sentir-ho i per viure-ho.

 

Una mostra d'amor inigualable, una barreja d'amors dispars que es van reunir una nit d'estiu; prop del mar, de l'aigua, de la vida.

 

Poques es coneixien entre elles, però allà estaven. Totes eternes per a mi, totes inigualables, excepcionals, incondicionals.

 

I solament em surt una paraula: GRÀCIES! Gràcies per formar part de la meva vida; sóc el que sóc perquè en formeu part. Gràcies per tants aprenentatges, riures, bogeries, confidències, plors, alegries… Gràcies per compartir, gràcies per la vostra amistat, gràcies pel vostre amor.

 

Una sorpresa inoblidable.

Us estimo.



Santes 2016... i endavant!

        Avui tornen a sonar. Com cada any, les gralles i els petards desperten Mataró. I obrim els ulls, i sentim el sol, i sentim la vida que es lleva des de dins, de molt endins del nostre cos.

         Avui tornen a sonar. I ens recorden que el temps és quelcom més que unes agulles rodant; que és viure, que és riure, que és estimar. Que encara ets a temps de crear-te la vida que sempre has somiat.

        Avui tornen a sonar. I em sento feliç de formar part de tants desitjos complerts i de tants per completar, i de saber que en vindran més, alguns ens serviran de lliçons i altres es faran realitat.

         Avui tornen a sonar. I em troben en el punt d’inflexió cap a la vida que em vull forjar. Agraïda pel que tinc i impacient pel que vindrà; però em recordo a mi mateixa que és més fàcil avançar si em faig el ferm propòsit de gaudir de cada pas.

         Avui tornen a sonar. Tradició inamovible, lliçó que es repeteix i ens diu que el present mai es viurà igual. Les mateixes matinades, la mateixa ciutat; només l’esperit de cadascú pot decidir com les rebrà.

Glòria al meu iaio!

Glòria al meu amic!

Per molts anys Blai (21/7/2015)

T'espero amb molt d’amor, neboda!

Santes 2014

            Seguim endavant. Com cada any, ens desperten les matinades. I, com cada any, seguim endavant aquest viatge que és la nostra vida. I ens adonem que, encara que el cicle es repeteixi, som nosaltres els que canviem i els que tenim el poder de viure Les Santes, cada any, d’una manera diferent.

            Seguim endavant. Amb esdeveniments nous dins la mateixa tradició, i arriba un moment on deixes de mirar el passat i et centres en allò que la vida et dóna, ara i aquí. I ens adonem que estem envoltats de rialles infantils que abans no hi eren, de santeros novells que idolatren el Robafaves i que la Nit Boja es transforma en Tarda Guillada.

            Seguim endavant. I aprenem a viure amb aquestes matinades que, inevitablement, sempre estaran lligades a un passat sense el qual no tindríem el nostre present.

            Glòria a les Santes!

            Glòria al meu iaio!

            Glòria al meu amic! 

Glòria a Les Santes

  Els dies com avui, amb una història de tradició arrelada, es tornen encara més especials quan els marquen històries individuals. Una suma de sentiments de pertinença a la teva ciutat i d’emocions pròpies de fets personals.

            Fa trenta cinc anys, la meva mare començava a tenir dolors de part; era jo que volia sortir per veure el castell de focs, però crec que ella tampoc se’l volia perdre, així que, dos dies més tard, quan les comparses s’acomiadaven i Les Santes tornaven a convertir-se en somni, naixia una nova capgrossa a la ciutat.

            Anys vivint els focs com l’únic acte de la festa major. Com a filla d’immigrants que es miren les tradicions de la ciutat des de fora, sense sentir-les, perquè fins llavors ells havien tingut unes altres. Però creixes, fas amics d’aquí i d’allà, i aconsegueixes sentir la festa més enllà d’aquell espectacle de pirotècnia que quedarà lligat per sempre a l’ànima infantil.

            Però avui, el dia de Les Santes, el passat pren importància. Comiats que s’allunyen en el temps, però que cada any prenen força d’una manera diferent. Va passar, ens va canviar la vida, ens va fer ser com som. Formen part de nosaltres, un tros de la nostra història, una característica de la nostra actitud, un dels cristalls a través del qual mirem el món.

        Seguim endavant sabent que, de sobte o lentament, tot continuarà evolucionant i que cadascun dels girs de la vida acabarà formant part de la seva pròpia història.

            Glòria a Les Santes

    Glòria al meu iaio

    Glòria al meu amic.

La llengua no té escola, però l'escola ha de tenir llengua

Té dos any i mig i la llengua de drap; encara no ha trepitjat l’escola, però sap a quina iaia demanar-li un caramelo i a quina demanar-li xerinola. Sap que el tiet Pep li farà festes i que la tita Vane jugarà con él a pelota. Sap que a casa els yayos hi ha gazpacho i a casa els avis fricandó. A la yaya li diu dame un beso, a l’altra iaia, fes-me un petó. I, de moment viu feliç; sense que ningú li imposi res, perquè, si de vegades s’equivoca y pide chocolate a la iaia que no toca, també sap que li’n donarà, perquè encara que tingui la llengua de drap, ningú no li diu com ha de parlar!

22 y 4... Por mi yayo, por mi amigo

     El tiempo me araña las fotografías mentales, me deja retales de imágenes, trozos de cosas que una vez fueron completas o que, simplemente, fueron. Se me escapan detalles, palabras, gestos… Se me olvidan voces, sonrisas, besos…

     Me quedan emociones… penas, alegrías… sentimientos.

   Hoy es inevitable recordar. Hoy se fueron, dejándonos con la esperanza de un futuro reencuentro. Hoy es inevitable sentir; una mezcla de emociones difíciles de contener. Hoy es inevitable sonreír porque estuvieron, hoy es inevitable llorar porque marcharon.

    Me quiero quedar con lo bueno. Con las sonrisas, con los besos, con las caricias, con los gestos… pero no los recuerdo. Sólo siento… me quedo con los sentimientos. Me quedo con la alegría de  los momentos compartidos, me quedo con el amor de una mirada, con la ternura de una caricia, con la tranquilidad que me daba una voz. Me quedo con los sentimientos de gestos que no recuerdo, pero sé que algún día existieron.

    Y no quería llorar, pero lo estoy haciendo; e intento sonreír… por ellos, porque me gusta pensar que nos miran, que nos cuidan. ¿Por qué… si ya no existen gestos, ni caricias, ni besos… por qué siguen existiendo amor, ternura… sentimientos?