No m’imaginava que el camí de sortida fos tan treballós! Mesos esperant
aquest moment i ara, quan per fi arriba, no sé si el podré culminar amb èxit;
això és més dur del que m’esperava. Però ara ja no puc fer marxa enrere. Em
sento preparat per afrontar tot el que m’espera darrere d’aquestes parets. Aquí
dins he aconseguit tot el que necessitava per adquirir un estat òptim
d’independència i no penso donar-me per vençut.
A més, el subministrament d’aliment que rebo comença a ser inferior al que
em fa falta i, si em quedo aquí uns dies més, podria posar en perill la meva
pròpia vida o, fins i tot, la vida de qui m’abasteix. No, no seria just que
paguéssim els dos per culpa meva, he de fer tot el possible per sortir d’aquí i
lliurar el meu proveïdor de la meva càrrega.
Ja feia temps que sentia la pressió
de les parets sobre el meu cos, indicant-me que s’apropava el moment en què
hauria d’abandonar el meu refugi, però ara aquesta pressió s’ha fet més intensa
i no puc evitar sentir com em fan fora amb la seva poderosa coerció.
Si el meu instint no m’enganya,
diria que vaig pel bon camí. No puc veure la claror perquè la meva posició no
m’ho permet i m’haig de guiar pel tacte, però la sento, sé que està a prop. La
porta que fins ara m’havia impedit la fugida a l’exterior ja no és
impenetrable: gràcies als meus esforços estic aconseguint afaiçonar-la per fer,
de la seva estructura impermeable i del seu pas estret, una conducció flàccida
i fina que em permeti lliscar amb total seguretat a l’altra banda d’aquesta
garjola. Ja la tinc quasi oberta, és el moment d’avançar.
Ara la pressió de les parets és més
intensa que mai, la sento en el meu cap com si me’l volguessin aixafar amb el
seu afany d’evitar que torni enrere.
Que estrany! La porta és oberta però
un obstacle m’impedeix tirar endavant. No sé què és, però puc percebre una
estructura sòlida que envolta tota la sortida i fa impossible el meu descens.
No crec que pugui desplaçar-la, és massa rígida.
Estic acorralat! Ja és impossible
retornar i els meus esforços per intentar seguir són en va. No em volia abatre,
desitjava eixir triomfador i xisclar-ho a plens pulmons; però sento que estic
perdent el control sobre el meu propi destí. S’estan exhaurint les meves
forces, el meu cos defalleix per moments i el meu cor es desaccelera en un
intent de retenir l’oxigen que resta a les meves venes.
En aquests moments, on la mirada al
futur es torna tan imminent, només puc pensar en ella. M’encantaria tornar a
sentir la dolçor de la seva veu, gaudir de la delicadesa de les seves mans o
refugiar-me en l’escalfor del seu pit. Li hauria omplert la vida amb aquest
encisador amor que només ella és capaç de rebre. Li hauria donat tants moments
de captivadora tendresa. Però tan sols ens quedaran tots els sentiments que, a
través del nostre especial vincle, fins ara hem compartit.
Ja quasi no sóc conscient. El meu cap està tan enterbolit que em
distorsiona la realitat. Just davant meu, com si fos un miratge, em sembla
distingir un punt de besllum. Serà que el meu desig de salvació és tan fort que
és capaç d’enganyar la meva ment? No, no és una il·lusió! Ara la claror es fa
més gran, s’escola per una escletxa que es va estenent per una de les parets
que m’envolten. Haig de tancar els ulls, la meva retina s’ha d’acostumar a la
nova intensitat de la llum. Una fredor inesperada m’envaeix tot el cos i, a la
vegada, m’amara d’un sentiment de
ventura que fa allunyar de mi qualsevol perill i m’envolta en un ambient de
protecció.
*****
 |
| Il·lustració de Raquel Ruiz |
-
Senyor Giralt?
-
Sí, doctor...
-
Finalment li hem hagut de practicar una cesària a la seva dona, perquè el nadó
era massa gran per passar per la pelvis. Però no es preocupi, la mare i el nen
estan bé.
Relat guardonat amb el 1r accèssit
en llengua catalana
en el Memorial Fernando
Rodríguez i Contreras.
Fallat a Mataró el novembre
de 2000
