Una experiència extraordinària

No m’imaginava que el camí de sortida fos tan treballós! Mesos esperant aquest moment i ara, quan per fi arriba, no sé si el podré culminar amb èxit; això és més dur del que m’esperava. Però ara ja no puc fer marxa enrere. Em sento preparat per afrontar tot el que m’espera darrere d’aquestes parets. Aquí dins he aconseguit tot el que necessitava per adquirir un estat òptim d’independència i no penso donar-me per vençut.

A més, el subministrament d’aliment que rebo comença a ser inferior al que em fa falta i, si em quedo aquí uns dies més, podria posar en perill la meva pròpia vida o, fins i tot, la vida de qui m’abasteix. No, no seria just que paguéssim els dos per culpa meva, he de fer tot el possible per sortir d’aquí i lliurar el meu proveïdor de la meva càrrega.

            Ja feia temps que sentia la pressió de les parets sobre el meu cos, indicant-me que s’apropava el moment en què hauria d’abandonar el meu refugi, però ara aquesta pressió s’ha fet més intensa i no puc evitar sentir com em fan fora amb la seva poderosa coerció.

            Si el meu instint no m’enganya, diria que vaig pel bon camí. No puc veure la claror perquè la meva posició no m’ho permet i m’haig de guiar pel tacte, però la sento, sé que està a prop. La porta que fins ara m’havia impedit la fugida a l’exterior ja no és impenetrable: gràcies als meus esforços estic aconseguint afaiçonar-la per fer, de la seva estructura impermeable i del seu pas estret, una conducció flàccida i fina que em permeti lliscar amb total seguretat a l’altra banda d’aquesta garjola. Ja la tinc quasi oberta, és el moment d’avançar.

            Ara la pressió de les parets és més intensa que mai, la sento en el meu cap com si me’l volguessin aixafar amb el seu afany d’evitar que torni enrere.

            Que estrany! La porta és oberta però un obstacle m’impedeix tirar endavant. No sé què és, però puc percebre una estructura sòlida que envolta tota la sortida i fa impossible el meu descens. No crec que pugui desplaçar-la, és massa rígida.

            Estic acorralat! Ja és impossible retornar i els meus esforços per intentar seguir són en va. No em volia abatre, desitjava eixir triomfador i xisclar-ho a plens pulmons; però sento que estic perdent el control sobre el meu propi destí. S’estan exhaurint les meves forces, el meu cos defalleix per moments i el meu cor es desaccelera en un intent de retenir l’oxigen que resta a les meves venes.

            En aquests moments, on la mirada al futur es torna tan imminent, només puc pensar en ella. M’encantaria tornar a sentir la dolçor de la seva veu, gaudir de la delicadesa de les seves mans o refugiar-me en l’escalfor del seu pit. Li hauria omplert la vida amb aquest encisador amor que només ella és capaç de rebre. Li hauria donat tants moments de captivadora tendresa. Però tan sols ens quedaran tots els sentiments que, a través del nostre especial vincle, fins ara hem compartit.

Ja quasi no sóc conscient. El meu cap està tan enterbolit que em distorsiona la realitat. Just davant meu, com si fos un miratge, em sembla distingir un punt de besllum. Serà que el meu desig de salvació és tan fort que és capaç d’enganyar la meva ment? No, no és una il·lusió! Ara la claror es fa més gran, s’escola per una escletxa que es va estenent per una de les parets que m’envolten. Haig de tancar els ulls, la meva retina s’ha d’acostumar a la nova intensitat de la llum. Una fredor inesperada m’envaeix tot el cos i, a la vegada, m’amara d’un sentiment  de ventura que fa allunyar de mi qualsevol perill i m’envolta en un ambient de protecció.

*****

Il·lustració de Raquel Ruiz

- Senyor Giralt?

- Sí, doctor...

- Finalment li hem hagut de practicar una cesària a la seva dona, perquè el nadó era massa gran per passar per la pelvis. Però no es preocupi, la mare i el nen estan bé.

Relat guardonat amb el 1r accèssit en llengua catalana

en el Memorial Fernando Rodríguez i Contreras. 

Fallat a Mataró el novembre de 2000