―No... no tinc mòbil.
―M’agrada! Encara hi ha gent que no es
deixa portar per les pressions de la societat. Encaixa molt bé amb el perfil
que busquem a l’empresa. Al fix, doncs, la podem trucar durant el dia?
―No, només a les tardes de set a vuit.
Però si truquen a una altra hora tinc una persona per agafar-me els encàrrecs.
―Veig que és una persona ocupada i que
no busca feina per necessitat. Li confesso que em té fascinat, senyoreta
Vinyals.
―Gràcies. ―I per a ella mateixa pensa: «Suposo».
La Núria surt contenta de l’entrevista
de feina, li ha anat millor del que s’esperava. Potser el canvi de look ha
tingut alguna cosa a veure. El dia anterior s’adonà que els cabells blancs ja
eren massa abundants i no li agradà com li quedaven, ella mateixa es tallà els
cabells ben curts i es féu un pentinat desenfadat; així i amb la cara rentada
semblava més madura, però no més vella.
Quan són les vuit surt de casa dels pares i, abans
d’anar al seu pis, passa pel supermercat, troba les orades d’oferta i en compra
un parell, també agafa unes espelmes. Avui és un dia especial.
―Vas veure la pel·lícula d’ahir al vespre per TV3?
―No. La Núria i jo ahir vam fer una partida al Scrabble i se’ns va allargar.
―No veieu gaire la tele vosaltres, oi? ―En Ricard
somriu capciós i li contesta:
―No, no gaire. ―Es treu la gorra de la feina i es posa
la jaqueta mentre li diu al company―: La caixa ja està comptada, et deixo el
canvi al calaix de sempre i vigila si ve un paio amb un Fiesta vermell:
l’última vegada es va escapar sense pagar.
Abans de sortir de la gasolinera es para al congelador
i crida:
―Digues a l’Enric que m’emporto un paquet de gel!
En Ricard no pot evitar somriure mentre camina cap a
casa. Fa dos anys va haver de tancar el seu estudi d’enginyeria, havia acumulat
moltes pèrdues i ja no tenia crèdit. Els problemes econòmics feien estralls en
la seva relació amb la Núria i la comunicació era un intercanvi de crits i
retrets. Quan ja donaven per acabada la relació va succeir un fet que els va
canviar la vida.
Quan en Ricard torna de la feina les espelmes ja fan
pampallugues per la casa. La Núria des de la cuina sent com tanca la porta.
―Hola amor! ―el saluda―. Què portes el gel?
―Sí. On és la glaçonera?
―Al moble del menjador, a dalt.
―Com t’ha anat l’entrevista? ―pregunta
mentre obre l’armari.
―Bé, crec que els he agradat. Espero
que aquests em truquin, perquè els de l’altre dia no m’han trucat ni han deixat
cap missatge a ma mare. Per cert, si tens roba bruta prepara-la que demà aniré
a la bugaderia.
En Ricard aboca els glaçons al recipient i va cap a la
cuina. Amb delicadesa, abraça la Núria des de darrere entrellaçant els braços
sobre la panxa d’ella.
―Feliç aniversari ―li xiuxiueja a l’orella.
Ja fa gairebé vuit anys que viuen junts, fa dos van
estar a punt de separar-se; però avui celebren que fa tot just un any els van
tallar el llum i el telèfon.
Relat publicat a
Revista literària Planeta Lletra 5, p. 20
