Visc a prop del
mar. Sempre m’ha agradat. De petita m’endinsava, nedava, bussejava, em sentia
com un peix més. Ara, les seves aigües ja no són igual. Se m’han fet viscoses,
com si fos una bassa d’oli que no es deixa solcar. Em trobo intentant
endinsar-m'hi, intentant bussejar, però la viscositat m’empeny cap a fora i no em
deixa obrir-me pas.
O dec ser jo, que
he crescut, i ja no el veig igual? Potser sempre ha estat així i el gaudi
d’abans era més fàcil perquè no hi havia responsabilitats. Abans només es tractava
de divertir-se i la diversió se m’ha fet deure i el deure obligatorietat. I no
vull, no estic disposada a convertir la passió en un càrrec pesat.
El
mar se m’ha fet estrany. I no ha estat ell, he estat jo. Oblidar-lo,
abandonar-lo, tenir-lo present i ja està; no solcar-lo, no enfonsar-m’hi, no
donar-li oportunitats. I ara el vull recuperar, i se’m fa estrany el meu mar. I
no és ell, sóc jo. Ell segueix igual, dec ser jo la que he canviat.
