65 y contando...

Il·lustració: Laura Soler Prats

Se fijan las metas,

se traza el camino,

y parece que caemos

en aras del destino.

 

Y nos lanzamos a la vida,

nos mueven el amor,

el deseo, el motivo,

aunque creamos avanzar

sin guion y sin sentido.

 

Forjamos nuestra historia

aliados con el tiempo,

que no sabe de silencios

ni de pausas ni de cuentos,

pero sabe obsequiarnos
con la alegría de un encuentro,
con la esencia de ese amor
                                                                 que todos llevamos dentro.

 

                                   Y nos paramos a respirar,

                                   espantamos los temores,

                                   celebramos lo aciertos

                                   y agradecemos los errores;

                                   porque sin ellos no seríamos dueños

                                  de esta vida que una vez,

                                  con pesares y con alientos,

                                  vamos haciendo realidad

                                  después de inventarla en sueños.

Asmaa Aouattah - L'etern retorn

Quan vaig conèixer l’Asmaa Aouattah i vaig començar a llegir els seus escrits, em va cridar l’atenció la fluïdesa amb què escriu en català, i no només perquè s’aprecia una gramàtica correcta i un ús dels pronoms febles que molts catalans voldríem per a nosaltres; sinó per la naturalitat amb què els seus personatges, provinents d’altres terres, fan servir expressions pròpies de la llengua catalana, com ara anar-se’n en orris o beure’s l’enteniment. L’eloqüència amb què els seus protagonistes es mouen per la llengua d’acollida.

 

Les històries de l’Asmaa tenen el segell d’un estil impecable, molt accessible per a tothom, aconsegueix fer de l’espontaneïtat la seva bandera, i això, que hauria de ser fàcil d’aconseguir, és molt difícil portar-ho a la pràctica escrita, però ella ho aconsegueix. L’escriptura de l’Asmaa és subtil, tan subtil que, molt sovint, mentre llegeixes, desapareix la distància narrativa i ja no et sents una simple lectora, et sents la mare que ha immigrat fins a un cinquè pis d’un edifici de Mataró, i et canses amb ella mentre puja i baixa les escales; et sents la neta de l’Aixa, que descobreix que sa mare va sobreviure al Rif gràcies al qarnuix (si voleu saber què és, els que no ho sapigueu, heu de llegir el llibre), o et sents la noia que queda amb en Joan per parlar d’un tema polític però que amb els costums que tenim aquí a l’hora dels àpats sent que no té la paella pel mànec.

 

Els relats de l’Asmaa a mi em van obrir els ulls, evidentment, cap a una cultura que tinc a tocar i que no m’havia parat a observar ni a considerar. Em van obrir els ulls de moltes maneres. Una, perquè les protagonistes són dones i pel fet de ser-ho ja ho tenen una mica més complicat en aquesta vida; però, a  més, són dones i immigrants, amb la qual cosa les dificultats es multipliquen i, per acabar-ho d'adobar, són dones immigrants que senten que s’han d’adaptar a uns costums i una cultura diferent de la del seu país d’origen per sentir-se acollides. I em fa obrir els ulls perquè m’adono que no són simples històries, és la vida que m’envolta i que no m’havia parat a observar ni a considerar. Recordo que fins i tot un dia li vaig preguntar a l’Asmaa: «I després de tant de temps aquí, encara se’t fa difícil menjar amb la forquilla i el ganivet?». Com si la meva manera de menjar fos la correcta i la més suprema de les maneres de menjar (serà per això que se’m donen tan malament, per exemple, els palets xinesos).

 

Una altra forma en què els escrits de l’Asmaa em van obrir els ulls és que em recorden la meva pròpia història. Els meus avis i els meus pares també van deixar la seva terra per buscar un futur millor per als seus fills. I això hauria de servir per apropar-nos i adonar-nos que tenim més coses en comú del que imaginem; i que les diferents cultures, en lloc de distanciar-nos, haurien de servir per enriquir-nos i apropar-nos.

 

Jo sempre li havia dit a l’Asmaa que ella havia de publicar (i que publicaria); perquè la seva escriptura neix de les emocions, i sí, escriu amb molta, molta sensibilitat, però no és una sensibilitat carrinclona, és una sensibilitat poderosa, una sensibilitat que mentre llegeixes, et remou per dins, et remou la consciència (tots els tipus de consciència, en realitat).

 

És una escriptura que t’atrapa i et desborda els sentits. És una escriptura que, a més d’obrir-te els ulls, també t’obre la ment i l’ànima.

 

AMISTAD / AMISTAT

Me llegó un regalo que no se podía envolver. Me llegó un regalo intangible e inabarcable. Me llegó un regalo que no se puede explicar con palabras. Me llegó un regalo para sentirlo y para vivirlo.

 

Una muestra de amor inigualable, una mezcla de amores dispares que se reunieron una noche de verano; cerca del mar, del agua, de la vida.

 

Pocas se conocían entre sí, pero allí estaban. Todas eternas para mí, todas inigualables, excepcionales, incondicionales.

 

Y solo me sale una palabra: ¡GRACIAS! Gracias por formar parte de mi vida; soy lo que soy porque formáis parte de ella. Gracias por tantas enseñanzas, risas, locuras, confidencias, lloros, alegrías… Gracias por compartir, gracias por vuestra amistad, gracias por vuestro amor.

 

Una sorpresa inolvidable.

Os amo.

 

 

 

Em va arribar un regal que no es podia embolicar. Em va arribar un regal intangible i inabastable. Em va arribar un regal que no es pot explicar amb paraules. Em va arribar un regal per sentir-ho i per viure-ho.

 

Una mostra d'amor inigualable, una barreja d'amors dispars que es van reunir una nit d'estiu; prop del mar, de l'aigua, de la vida.

 

Poques es coneixien entre elles, però allà estaven. Totes eternes per a mi, totes inigualables, excepcionals, incondicionals.

 

I solament em surt una paraula: GRÀCIES! Gràcies per formar part de la meva vida; sóc el que sóc perquè en formeu part. Gràcies per tants aprenentatges, riures, bogeries, confidències, plors, alegries… Gràcies per compartir, gràcies per la vostra amistat, gràcies pel vostre amor.

 

Una sorpresa inoblidable.

Us estimo.



Crítica diacrítica

Com més béns tingueu, més pèls perdreu.

Sí, teniu a la mà el sòl, feu-ne un bon ús

i recordeu-ho bé: vós no sou Déu.

Sé que és difícil, el món té un vici.

Però què són els sís dels déus

si al final aneu a pèl sobre els sòls?

Santes 2016... i endavant!

        Avui tornen a sonar. Com cada any, les gralles i els petards desperten Mataró. I obrim els ulls, i sentim el sol, i sentim la vida que es lleva des de dins, de molt endins del nostre cos.

         Avui tornen a sonar. I ens recorden que el temps és quelcom més que unes agulles rodant; que és viure, que és riure, que és estimar. Que encara ets a temps de crear-te la vida que sempre has somiat.

        Avui tornen a sonar. I em sento feliç de formar part de tants desitjos complerts i de tants per completar, i de saber que en vindran més, alguns ens serviran de lliçons i altres es faran realitat.

         Avui tornen a sonar. I em troben en el punt d’inflexió cap a la vida que em vull forjar. Agraïda pel que tinc i impacient pel que vindrà; però em recordo a mi mateixa que és més fàcil avançar si em faig el ferm propòsit de gaudir de cada pas.

         Avui tornen a sonar. Tradició inamovible, lliçó que es repeteix i ens diu que el present mai es viurà igual. Les mateixes matinades, la mateixa ciutat; només l’esperit de cadascú pot decidir com les rebrà.

Glòria al meu iaio!

Glòria al meu amic!

Per molts anys Blai (21/7/2015)

T'espero amb molt d’amor, neboda!

Isabel Allende - La isla bajo el mar

«Retozaron como si fuera la primera y la última vez, inventando pasos nuevos de una danza antigua. (...) Tal vez no hicieron nada que no hubieran hecho antes con otros, pero es muy distinto hacer el amor amando».

«Todos tenemos adentro una inesperada reserva de fortaleza que emerge cuando la vida nos pone a prueba».

Susanna Tamaro - Donde el corazón te lleve

«A lo largo de los cruces de tu camino te encuentras con otras vidas: conocerlas o no conocerlas, vivirlas a fondo o dejarlas correr es asunto que solo depende de la elección que efectúas en un instante. Aunque no lo sepas, en pasar de largo o desviarte, a menudo está en juego tu existencia y la de quien está a tu lado».

 

            «Vivir tranquilos es una de las máximas aspiraciones de los hombres: le era en aquel entonces (durante la II Guerra Mundial) y probablemente sigue siéndolo».

 

            «Los jóvenes no son egoístas por naturaleza, de la misma manera que los viejos no son naturalmente sabios (…) “Antes de juzgar a una persona, camina durante tres lunas con sus mocasines” (…) Vistas desde fuera, muchas existencias parecen equivocadas, irracionales, locas. Mientras nos mantenemos fuera es fácil entender mal a las personas, sus relaciones. Solamente estando dentro, solamente caminando tres lunas con sus mocasines pueden entenderse sus motivaciones, sus sentimientos, aquello que hace que una persona actúe de una manera en vez de otra. La comprensión nace de la humildad, no del orgullo del saber».

 

            «Entender de dónde venimos, qué hubo antes de nosotros, es el primer paso para poder avanzar sin mentiras».

 

            «Cometer errores es natural, irse sin haberlos comprendido hace que se vuelva vano el sentido de una existencia». 

            «Encontrar escapatorias cuando no se quiere mirar dentro de uno mismo es la cosa más fácil de este mundo. Siempre existe una culpa exterior, hace falta mucha valentía para aceptar que la culpa ―o, mejor dicho, la responsabilidad― nos pertenece tan solo a nosotros».

 

            «Cada vez que, al crecer tengas ganas de convertir las cosas equivocadas en cosas justas, recuerda que la primera revolución que hay que realizar es dentro de uno mismo, la primera y la más importante. Luchar por una idea sin tener una idea de uno mismo es una de las cosas más peligrosas que se pueden hacer».

CIRURGIA CELESTIAL

―Creguin-me! No hi ha més opcions, l’agent patogen és implacable. Fins ara s’havia mantingut estable, però ha incrementat la seva activitat en poquíssim temps i ha causat danys irreversibles. L’hem intentat exterminar augmentant la temperatura de l’hoste però té una extraordinària capacitat d’adaptació. S’han trobat residus tòxics dels seus moviments en altres parts de l’organisme. La probabilitat que acabi envaint els òrgans més propers és alta; això destruiria tot l’equilibri de la unitat estructural. Per evitar un cataclisme estratosfèric i mantenir l’estabilitat del sistema no ens queda més remei que anihilar-lo.

―Com s’anomena l’operació que vol dur a terme?

―Terractomia.

Relat publicat

Revista Literària Planeta Lletra, 7, p. 5

Móns estranys

  Visc a prop del mar. Sempre m’ha agradat. De petita m’endinsava, nedava, bussejava, em sentia com un peix més. Ara, les seves aigües ja no són igual. Se m’han fet viscoses, com si fos una bassa d’oli que no es deixa solcar. Em trobo intentant endinsar-m'hi, intentant bussejar, però la viscositat m’empeny cap a fora i no em deixa obrir-me pas.

   O dec ser jo, que he crescut, i ja no el veig igual? Potser sempre ha estat així i el gaudi d’abans era més fàcil perquè no hi havia responsabilitats. Abans només es tractava de divertir-se i la diversió se m’ha fet deure i el deure obligatorietat. I no vull, no estic disposada a convertir la passió en un càrrec pesat.

       El mar se m’ha fet estrany. I no ha estat ell, he estat jo. Oblidar-lo, abandonar-lo, tenir-lo present i ja està; no solcar-lo, no enfonsar-m’hi, no donar-li oportunitats. I ara el vull recuperar, i se’m fa estrany el meu mar. I no és ell, sóc jo. Ell segueix igual, dec ser jo la que he canviat.

Des d'una altra perspectiva

Sempre has estat una somiadora. T’encanta imaginar projectes, construir castells a l’aire; però no saps, o no vols, esbrinar quines són les passes que has de fer per fer-los realitat. Tens por al fracàs? No, tens por a que tirin endavant i no poder parar, tens por a una responsabilitat encara desconeguda. Perquè t’entusiasmes i t’és fàcil començar, però et falta constància. Si les coses no et surten ràpid, les deixes i allà queden, abandonades. No cal buscar molt lluny per trobar un exemple: tens desenes d’històries començades i molt poques acabades. Això sí, totes ben organitzades cronològicament en carpetes i subcarpetes al teu ordinador. Ets una maniàtica de l’ordre alfabètic i cronològic. Per sort, t’estàs adonant que no cal fer-ho tot de cop; a poc a poc, també s’acompleixen els objectius. Ets sents en un moment de canvi i t’agrada. Voldries ser més humil, però has d’aprendre a controlar aquest puntet d’arrogància que et surt quan et creus segura d’alguna cosa. Encara que, amb els temps que corren, fins i tot tu valores les situacions des d’un altre punt de vista. T’agradaven les comoditats i el luxe, però has après que la comoditat no té res a veure amb la mandra que professaves, sinó amb el benestar amb tu mateixa i amb la vida que portes, i que el luxe és un sac sense fons que només alguns tenen i que mai aconsegueixen omplir. T’has tornat pragmàtica, potser massa. Ara vols desfer-te de totes les coses que consideres que omplen casa teva inútilment. De cop i volta tens un excés de gots, tasses, copes, figures... sobretot figures, les odies, no els trobes cap més  funcionalitat que la d’acumular pols a sobre i, com detestes netejar, et ve més de gust llençar-les que rentar-les. L’únic que no et sobra són els llibres, en tens per tot arreu; però com que «t’has tornat pragmàtica», vas aconseguir que la teva mare et regalés un e-book pel teu aniversari, pensant que així estalviaries espai. I, qui sap, potser algun dia l’estrenaràs. De moment, els llibres van guanyant terreny a les figures inútils.