dijous, 22 de març del 2018

Asmaa Aouattah - L'etern retorn

Quan vaig conèixer l’Asmaa Aouattah i vaig començar a llegir els seus escrits, em va cridar l’atenció la fluïdesa amb què escriu en català, i no només perquè s’aprecia una gramàtica correcta i un ús dels pronoms febles que molts catalans voldríem per a nosaltres; sinó per la naturalitat amb què els seus personatges, provinents d’altres terres, fan servir expressions pròpies de la llengua catalana, com ara anar-se’n en orris o beure’s l’enteniment. L’eloqüència amb què els seus protagonistes es mouen per la llengua d’acollida.
 
Les històries de l’Asmaa tenen el segell d’un estil impecable, molt accessible per a tothom, aconsegueix fer de l’espontaneïtat la seva bandera, i això, que hauria de ser fàcil d’aconseguir, és molt difícil portar-ho a la pràctica escrita, però ella ho aconsegueix. L’escriptura de l’Asmaa és subtil, tan subtil que, molt sovint, mentre llegeixes, desapareix la distància narrativa i ja no et sents una simple lectora, et sents la mare que ha immigrat fins a un cinquè pis d’un edifici de Mataró, i et canses amb ella mentre puja i baixa les escales; et sents la neta de l’Aixa, que descobreix que sa mare va sobreviure al Rif gràcies al qarnuix (si voleu saber què és, els que no ho sapigueu, heu de llegir el llibre), o et sents la noia que queda amb en Joan per parlar d’un tema polític però que amb els costums que tenim aquí a l’hora dels àpats sent que no té la paella pel mànec.
 
Els relats de l’Asmaa a mi em van obrir els ulls, evidentment, cap a una cultura que tinc a tocar i que no m’havia parat a observar ni a considerar. Em van obrir els ulls de moltes maneres. Una, perquè els protagonistes són dones i pel fet de ser-ho ja ho tenen una mica més complicat en aquesta vida; però moltes són dones i immigrants, amb la qual cosa les complicacions es multipliquen i, a més, són dones, immigrants, que senten que s’han d’adaptar a uns costums i una cultura molt diferent de la del seu país d’origen. I em fa obrir els ulls perquè m’adono que no són simples històries, és la vida que m’envolta i que no m’havia parat a observar ni a considerar. Recordo que fins i tot un dia li vaig preguntar a l’Asmaa: «I després de tant de temps aquí, encara se’t fa difícil menjar amb la forquilla i el ganivet?». Com si la meva manera de menjar fos la correcta i la més suprema de les maneres de menjar (serà per això que se’m donen tan malament, per exemple, els palets xinesos).
 
Una altra forma en què els escrits de l’Asmaa em van obrir els ulls és que em recorden la meva pròpia història. Filla d’immigrants, que van deixar la seva terra per buscar un futur millor per als seus fills. I això hauria de servir per apropar-nos i adonar-nos que tenim més coses en comú del que imaginem; i que les diferents cultures, en lloc de distanciar-nos, haurien de servir per enriquir-nos i apropar-nos.
 
Jo sempre li havia dit a l’Asmaa que ella havia de publicar (i que publicaria); perquè la seva escriptura neix de les emocions, i sí, escriu amb molta, molta sensibilitat, però no és una sensibilitat carrinclona, és una sensibilitat poderosa, una sensibilitat que mentre llegeixes, et remou per dins, et remou la consciència (tots els tipus de consciència, en realitat).
 
És una escriptura que t’atrapa i et desborda els sentits. És una escriptura que, a més d’obrir-te els ulls, també t’obre la ment i l’ànima.