Quan vaig conèixer l’Asmaa Aouattah i vaig
començar a llegir els seus escrits, em va cridar l’atenció la fluïdesa amb què
escriu en català, i no només perquè s’aprecia una gramàtica correcta i un ús
dels pronoms febles que molts catalans voldríem per a nosaltres; sinó per la
naturalitat amb què els seus personatges, provinents d’altres terres, fan
servir expressions pròpies de la llengua catalana, com ara anar-se’n en orris o beure’s
l’enteniment. L’eloqüència amb què els seus protagonistes es mouen per la
llengua d’acollida.
Les històries de l’Asmaa tenen el segell d’un
estil impecable, molt accessible per a tothom, aconsegueix fer de l’espontaneïtat
la seva bandera, i això, que hauria de ser fàcil d’aconseguir, és molt difícil
portar-ho a la pràctica escrita, però ella ho aconsegueix. L’escriptura de
l’Asmaa és subtil, tan subtil que, molt sovint, mentre llegeixes, desapareix la
distància narrativa i ja no et sents una simple lectora, et sents la mare que
ha immigrat fins a un cinquè pis d’un edifici de Mataró, i et canses amb ella
mentre puja i baixa les escales; et sents la neta de l’Aixa, que descobreix que
sa mare va sobreviure al Rif gràcies al qarnuix (si voleu saber què és, els que
no ho sapigueu, heu de llegir el llibre), o et sents la noia que queda amb en
Joan per parlar d’un tema polític però que amb els costums que tenim aquí a
l’hora dels àpats sent que no té la
paella pel mànec.
Els relats de l’Asmaa a mi em van obrir els
ulls, evidentment, cap a una cultura que tinc a tocar i que no m’havia parat a observar
ni a considerar. Em van obrir els ulls de moltes maneres. Una, perquè les protagonistes són dones i pel fet de ser-ho ja ho tenen una mica més complicat
en aquesta vida; però, a més, són dones i immigrants, amb la qual cosa les dificultats es multipliquen i, per acabar-ho d'adobar, són dones immigrants que senten que
s’han d’adaptar a uns costums i una cultura diferent de la del seu país
d’origen per sentir-se acollides. I em fa obrir els ulls perquè m’adono que no són simples històries,
és la vida que m’envolta i que no m’havia parat a observar ni a considerar. Recordo
que fins i tot un dia li vaig preguntar a l’Asmaa: «I després de tant de temps
aquí, encara se’t fa difícil menjar amb la forquilla i el ganivet?». Com si la
meva manera de menjar fos la correcta i la més suprema de les maneres de menjar
(serà per això que se’m donen tan malament, per exemple, els palets xinesos).
Una altra forma en què els escrits de l’Asmaa
em van obrir els ulls és que em recorden la meva pròpia història. Els meus avis i els meus pares també van deixar la seva terra per buscar un futur millor per als
seus fills. I això hauria de servir per apropar-nos i adonar-nos que tenim més
coses en comú del que imaginem; i que les diferents cultures, en lloc de
distanciar-nos, haurien de servir per enriquir-nos i apropar-nos.
Jo sempre li havia dit a l’Asmaa que ella
havia de publicar (i que publicaria); perquè la seva escriptura neix de les
emocions, i sí, escriu amb molta, molta sensibilitat, però no és una
sensibilitat carrinclona, és una sensibilitat poderosa, una sensibilitat que mentre
llegeixes, et remou per dins, et remou la consciència (tots els tipus de
consciència, en realitat).
És una escriptura que t’atrapa i et desborda
els sentits. És una escriptura que, a més d’obrir-te els ulls, també t’obre la
ment i l’ànima.
