M'encanten les novel·les que et transporten a un altre temps sense que te
n'adonis. Però encara m'agraden més les que t'introdueixen dins de la història
com un espectador, com un testimoni directe de les vides dels seus
protagonistes. Això passa amb la primera novel·la del David Garcia Prats, La batuda de les roques,
un univers coral on vius de primera mà les pors i les esperances dels seus
protagonistes.
En un temps no tan llunyà com
sembla, en David ens mostra les contradiccions de l'ànima humana a través d'uns
esdeveniments que comportaran canvis inevitables. Uns canvis que trauran a la
llum fets, secrets, històries amagades per les circumstàncies, que s'aniran revelant
a mesura que anem descobrint la veritable essència de cada personatge. Un fet
comú a tot un poble, la imminent inundació de les seves cases per la
construcció del pantà d'Escales, que cadascú viurà segons les condicions que
l'envolten: des que els que intenten treure'n profit de la situació fins als
que no els queda més remei que adaptar-s'hi i mirar de tirar endavant.
No vull desvelar res de la
trama, perquè val molt la pena descobrir-la a mesura que es llegeix. Només
dir-vos que, tot i ser una novel·la de caire històric i amb un rerefons de
gènere negre, en David aconsegueix que el seu simbolisme traspuï màgia (us
animo a descobrir l'element simbòlic principal), i, a més, t'atrapa amb els fonaments
(in crescendo) de la naturalesa humana de cadascun dels seus
personatges, tots molt ben definits, molt ben construïts; on convius i vius i
sents tots els seus monstres interiors, totes les seves pors, però també les
seves esperances, els seus desitjos i la seva acceptació.
La novel·la del David és
esplendorosa, un homenatge a la vida. Perquè a pesar de tots els entrebancs que
sembla que hi hagi al davant, la vida es fa camí, sempre es fa camí; com
l'aigua, com el riu.
Gràcies, David, per la confiança; tot un honor
haver estat de les primeres a gaudir de la teva història.
