Móns estranys

  Visc a prop del mar. Sempre m’ha agradat. De petita m’endinsava, nedava, bussejava, em sentia com un peix més. Ara, les seves aigües ja no són igual. Se m’han fet viscoses, com si fos una bassa d’oli que no es deixa solcar. Em trobo intentant endinsar-m'hi, intentant bussejar, però la viscositat m’empeny cap a fora i no em deixa obrir-me pas.

   O dec ser jo, que he crescut, i ja no el veig igual? Potser sempre ha estat així i el gaudi d’abans era més fàcil perquè no hi havia responsabilitats. Abans només es tractava de divertir-se i la diversió se m’ha fet deure i el deure obligatorietat. I no vull, no estic disposada a convertir la passió en un càrrec pesat.

       El mar se m’ha fet estrany. I no ha estat ell, he estat jo. Oblidar-lo, abandonar-lo, tenir-lo present i ja està; no solcar-lo, no enfonsar-m’hi, no donar-li oportunitats. I ara el vull recuperar, i se’m fa estrany el meu mar. I no és ell, sóc jo. Ell segueix igual, dec ser jo la que he canviat.

Un amic... invisible

       A vegades, el somriure escapa sense que res el vingui a cridar i l’ànima se sent lliure de tota responsabilitat, els ulls miren diferent el que ahir veien igual. Per un moment, sentim que el més gran dels riscos en realitat no importa tant, i que la felicitat que tant busquem la portem a dins i l’hem d’aprendre a deslligar. Si en aquests moments girem cap a un mirall, no seria pas d’estranyar que, en comptes de la nostra presència, veiéssim reflectit un infant.

 

Glòria a Les Santes

  Els dies com avui, amb una història de tradició arrelada, es tornen encara més especials quan els marquen històries individuals. Una suma de sentiments de pertinença a la teva ciutat i d’emocions pròpies de fets personals.

            Fa trenta cinc anys, la meva mare començava a tenir dolors de part; era jo que volia sortir per veure el castell de focs, però crec que ella tampoc se’l volia perdre, així que, dos dies més tard, quan les comparses s’acomiadaven i Les Santes tornaven a convertir-se en somni, naixia una nova capgrossa a la ciutat.

            Anys vivint els focs com l’únic acte de la festa major. Com a filla d’immigrants que es miren les tradicions de la ciutat des de fora, sense sentir-les, perquè fins llavors ells havien tingut unes altres. Però creixes, fas amics d’aquí i d’allà, i aconsegueixes sentir la festa més enllà d’aquell espectacle de pirotècnia que quedarà lligat per sempre a l’ànima infantil.

            Però avui, el dia de Les Santes, el passat pren importància. Comiats que s’allunyen en el temps, però que cada any prenen força d’una manera diferent. Va passar, ens va canviar la vida, ens va fer ser com som. Formen part de nosaltres, un tros de la nostra història, una característica de la nostra actitud, un dels cristalls a través del qual mirem el món.

        Seguim endavant sabent que, de sobte o lentament, tot continuarà evolucionant i que cadascun dels girs de la vida acabarà formant part de la seva pròpia història.

            Glòria a Les Santes

    Glòria al meu iaio

    Glòria al meu amic.

RETALLADES

         ―Té un currículum molt complert, senyoreta Vinyals. Veig que no hi ha el mòbil, me’l diu per si l’hem de trucar?

         ―No... no tinc mòbil.

         ―M’agrada! Encara hi ha gent que no es deixa portar per les pressions de la societat. Encaixa molt bé amb el perfil que busquem a l’empresa. Al fix, doncs, la podem trucar durant el dia?

         ―No, només a les tardes de set a vuit. Però si truquen a una altra hora tinc una persona per agafar-me els encàrrecs.

         ―Veig que és una persona ocupada i que no busca feina per necessitat. Li confesso que em té fascinat, senyoreta Vinyals.

         ―Gràcies. ―I per a ella mateixa pensa: «Suposo».

         La Núria surt contenta de l’entrevista de feina, li ha anat millor del que s’esperava. Potser el canvi de look ha tingut alguna cosa a veure. El dia anterior s’adonà que els cabells blancs ja eren massa abundants i no li agradà com li quedaven, ella mateixa es tallà els cabells ben curts i es féu un pentinat desenfadat; així i amb la cara rentada semblava més madura, però no més vella.

Quan són les vuit surt de casa dels pares i, abans d’anar al seu pis, passa pel supermercat, troba les orades d’oferta i en compra un parell, també agafa unes espelmes. Avui és un dia especial.

―Vas veure la pel·lícula d’ahir al vespre per TV3?

―No. La Núria i jo ahir vam fer una partida al Scrabble i se’ns va allargar.

―No veieu gaire la tele vosaltres, oi? ―En Ricard somriu capciós i li contesta:

―No, no gaire. ―Es treu la gorra de la feina i es posa la jaqueta mentre li diu al company―: La caixa ja està comptada, et deixo el canvi al calaix de sempre i vigila si ve un paio amb un Fiesta vermell: l’última vegada es va escapar sense pagar.

Abans de sortir de la gasolinera es para al congelador i crida:

―Digues a l’Enric que m’emporto un paquet de gel!

En Ricard no pot evitar somriure mentre camina cap a casa. Fa dos anys va haver de tancar el seu estudi d’enginyeria, havia acumulat moltes pèrdues i ja no tenia crèdit. Els problemes econòmics feien estralls en la seva relació amb la Núria i la comunicació era un intercanvi de crits i retrets. Quan ja donaven per acabada la relació va succeir un fet que els va canviar la vida.

Quan en Ricard torna de la feina les espelmes ja fan pampallugues per la casa. La Núria des de la cuina sent com tanca la porta.

―Hola amor! ―el saluda―. Què portes el gel?

―Sí. On és la glaçonera?

―Al moble del menjador, a dalt.

         ―Com t’ha anat l’entrevista? ―pregunta mentre obre l’armari.

         ―Bé, crec que els he agradat. Espero que aquests em truquin, perquè els de l’altre dia no m’han trucat ni han deixat cap missatge a ma mare. Per cert, si tens roba bruta prepara-la que demà aniré a la bugaderia.

En Ricard aboca els glaçons al recipient i va cap a la cuina. Amb delicadesa, abraça la Núria des de darrere entrellaçant els braços sobre la panxa d’ella.

―Feliç aniversari ―li xiuxiueja a l’orella.

Ja fa gairebé vuit anys que viuen junts, fa dos van estar a punt de separar-se; però avui celebren que fa tot just un any els van tallar el llum i el telèfon.

Relat publicat a

Revista literària Planeta Lletra 5, p. 20

Des d'una altra perspectiva

Sempre has estat una somiadora. T’encanta imaginar projectes, construir castells a l’aire; però no saps, o no vols, esbrinar quines són les passes que has de fer per fer-los realitat. Tens por al fracàs? No, tens por a que tirin endavant i no poder parar, tens por a una responsabilitat encara desconeguda. Perquè t’entusiasmes i t’és fàcil començar, però et falta constància. Si les coses no et surten ràpid, les deixes i allà queden, abandonades. No cal buscar molt lluny per trobar un exemple: tens desenes d’històries començades i molt poques acabades. Això sí, totes ben organitzades cronològicament en carpetes i subcarpetes al teu ordinador. Ets una maniàtica de l’ordre alfabètic i cronològic. Per sort, t’estàs adonant que no cal fer-ho tot de cop; a poc a poc, també s’acompleixen els objectius. Ets sents en un moment de canvi i t’agrada. Voldries ser més humil, però has d’aprendre a controlar aquest puntet d’arrogància que et surt quan et creus segura d’alguna cosa. Encara que, amb els temps que corren, fins i tot tu valores les situacions des d’un altre punt de vista. T’agradaven les comoditats i el luxe, però has après que la comoditat no té res a veure amb la mandra que professaves, sinó amb el benestar amb tu mateixa i amb la vida que portes, i que el luxe és un sac sense fons que només alguns tenen i que mai aconsegueixen omplir. T’has tornat pragmàtica, potser massa. Ara vols desfer-te de totes les coses que consideres que omplen casa teva inútilment. De cop i volta tens un excés de gots, tasses, copes, figures... sobretot figures, les odies, no els trobes cap més  funcionalitat que la d’acumular pols a sobre i, com detestes netejar, et ve més de gust llençar-les que rentar-les. L’únic que no et sobra són els llibres, en tens per tot arreu; però com que «t’has tornat pragmàtica», vas aconseguir que la teva mare et regalés un e-book pel teu aniversari, pensant que així estalviaries espai. I, qui sap, potser algun dia l’estrenaràs. De moment, els llibres van guanyant terreny a les figures inútils.