Glòria a Les Santes

  Els dies com avui, amb una història de tradició arrelada, es tornen encara més especials quan els marquen històries individuals. Una suma de sentiments de pertinença a la teva ciutat i d’emocions pròpies de fets personals.

            Fa trenta cinc anys, la meva mare començava a tenir dolors de part; era jo que volia sortir per veure el castell de focs, però crec que ella tampoc se’l volia perdre, així que, dos dies més tard, quan les comparses s’acomiadaven i Les Santes tornaven a convertir-se en somni, naixia una nova capgrossa a la ciutat.

            Anys vivint els focs com l’únic acte de la festa major. Com a filla d’immigrants que es miren les tradicions de la ciutat des de fora, sense sentir-les, perquè fins llavors ells havien tingut unes altres. Però creixes, fas amics d’aquí i d’allà, i aconsegueixes sentir la festa més enllà d’aquell espectacle de pirotècnia que quedarà lligat per sempre a l’ànima infantil.

            Però avui, el dia de Les Santes, el passat pren importància. Comiats que s’allunyen en el temps, però que cada any prenen força d’una manera diferent. Va passar, ens va canviar la vida, ens va fer ser com som. Formen part de nosaltres, un tros de la nostra història, una característica de la nostra actitud, un dels cristalls a través del qual mirem el món.

        Seguim endavant sabent que, de sobte o lentament, tot continuarà evolucionant i que cadascun dels girs de la vida acabarà formant part de la seva pròpia història.

            Glòria a Les Santes

    Glòria al meu iaio

    Glòria al meu amic.