―Saps,
carinyu?, al final he aconseguit que
en Pep em passi la manutenció dels nens el dia cinc de cada mes, que ja era
hora! El mes passat...
Doncs
jo mataria per poder passar-li la manutenció
al meu marit. No hi ha manera que s’adoni que ja no el vull, que em fa nosa més
que servei. Però em manca valentia. Mira la Dora, ella sí que es va atrevir, i
amb dos nens a sobre! I jo que no en tinc, no goso a dir res al sapastre que
tinc a casa, i encara el mantinc; en el fons em fa pena: amb quaranta-cinc anys
i a l’atur. Però què dic? Massa bé que s’ha acostumat, que fa dues setmanes va
rebutjar una feina en un magatzem perquè deia que s’esllomaria. Si només havia
de conduir un toro! On és el teu got, que te’l torno a omplir.
―Així
que al final només ens veurem un moment cada quinze dies, quan li toqui
quedar-se amb els nens, perquè diu que...
Això
voldria jo, veure’l només un moment cada quinze dies, quan ens toqués
passar-nos el gos. I tu i jo, Dora, podríem quedar més sovint, i no només un
cop al mes, com fem ara. Quan tu no tinguessis els nens i quan jo no tingués el
gos. I a més de quedar per sopar, també podríem anar al cinema, o a ballar, o
quedar per esmorzar o dinar. Amb tu sí que estic a gust, i no amb el tòtil del
meu home. Crec que haurem de demanar-ne una altra, on és el cambrer?
―Sort
que s’ha ofert per pagar les ulleres de la nena. Sí, sí... al final ha de dur
ulleres; pobreta meva, amb els ulls tan macos que té...
Els
teus. Té els teus ulls, Dora, grans i foscos; preciosos. Llàstima que tingui
els llavis prims de son pare i no els teus, tan molsuts i melosos. Oh! Aquí
arriba el cambrer amb una altra gerra.
―Neeenes!
Què feeeu aquí tan soooles! ―Hòstia! Quin ensurt! La pija de la Melània m’ha atacat per l’esquena i m’ha deixat sorda
amb aquesta veu de lloca que té.
―Hola, Melània. Què hi fas, per aquí? ―la Dora, com sempre, és un cel amb tothom. Sí,
guapeta, que carai fas en aquest bareto,
que és tan lluny de la teva idiosincràsia elitista? El perfum de la Melània em
tapona els narius mentre es passeja al voltant de la taula fins a
col·locar-se darrere la Dora.
―Fas
una olor molt bona. ―A saber quantes ampolles t’hi has abocat.― I vas molt
elegant ―li dic amb un somriure forçat. Va embotida en un vestit negre d’escot
pecaminós i això em fa ser conscient que la majoria d’ulls del local estan
posats a la nostra taula.
―He
quedat aquí amb unes velles amigues de l’institut. ―I amb un moviment de cap
perfectament estudiat fa voleiar la cabellera exuberant.― Tenim un sopar d’antics
alumnes ―diu mentre amb les mans frega amorosament les espatlles de la Dora.
―Aquí?
―li pregunto. Així, abans de sopar pots magrejar de gust la Dora, oi?
―Uix!
Nooo, neneta, aquí no. ―I ara maganya els cabells de la Dora, que riu divertida.―
Aquest només és el punt de trobada. El sopar és a Barcelona, en un hotel a prop
de la Gran Via.
―És
clar ―dic, i no puc evitar la ironia―: Al Majestic o al Palace?
―Oh!
Doncs no recordo el nom. ―I se li escapa una rialleta nerviosa. Segurament
perquè més que a un hotel es deu acostar més a un hostal. M’està traient de
polleguera; si torno a veure aparèixer els unglots llargs i vermells d’aquesta
meuca emergir dels rínxols de la meva Dora... els hi arrenco!
―Si fins i tot t’has fet la manicura,
noia. Et queda molt bé ―li dic perquè n’aparti les urpes.
―Oi que sí! Les noies del saló
d’estètica del centre són unes professionals. Mira Dora, mira quina suavitat. ―El
que em faltava, aquesta es creu amb dret de gratar tot el cos de la Dora, doncs
no fa lliscar els dits pels seus braços!
―Moníííssimes ―faig aguditzant la veu.
Només falta una lletra a sobre de cadascuna on es pugui llegir «insaciable».―
Deixa-me-les veure de prop. ―Però les seves mans no arriben al meu abast.
―Ui! Noies us deixo, que veig que les
meves companyes ja són a fora. ―Quina sort que has fet, penso mentre deixo anar
el ganivet.
La
Melània, a mi, em fa dos besets fugaços, però tot seguit envolta el clatell de
la Dora amb les dues mans i li estampa dos sonors petons a les galtes.
―Adéu
preciosa. Cuida’t. ―D’una revolada travessa les taules deixant el local
embalsamat de perfum, i abans de sortir per la porta es gira i pica l’ullet a
la Dora. Una cremor incipient em comença a pujar per l’estómac i se m’ericen
els pèls de tot el cos. Què carai em passa? Aquests pensaments tendenciosos no quadren amb la meva persona. Deu ser la
sangria.
―Que afectuosa que és aquesta amiga
teva. ―Em sento com si m’haguessin fotut una pallissa sense saber-ne el motiu.
―Sí, la Melània és així ―m’explica―, des
que anàvem juntes a l’escola que sempre ha tingut aquest caràcter efusiu.
No puc evitar mirar-me la Dora amb
atenció: la Melània li ha deixat els cabells desmanegats i alguns rinxols li
cauen sobre la cara, a prop dels ulls. Així et veus molt atractiva, estimada
Dora.
―Em sembla que per aquesta nit ja n’he
tingut prou, de sangria ―dic sorpresa pel meu últim pensament.
―Segur? ―em diu la Dora inclinant el
cap, i els cabells li tapen els ulls. Allargo la mà per apartar-los-hi i la
cremor de l’estómac se’m transforma en un aleteig de papallones.
―Doncs no, no n’estic segura... ―que
sigui la sangria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada