Avui estàs malaltís, oi? No tens bon
color. La calamarsada d’ahir t’ha deixat baldat, les rieres t’han abocat les
immundícies de la gent. Aquest to marró trigarà a desaparèixer, això no ho
curem amb una aspirina. Al nord encara bufa la tramuntana, i aquí el llevant
s’ha fet senyor de la costa. Però no et preocupis, d’aquí a unes setmanes
entrarà l’estiu i s’abaixaren els fums d’Eol, el garbí t’escombrarà les penes i
tornaràs a lluir com un mirall. Llavors s’assossegaran les onades i et tranquil·litzaràs;
i des de la meva finestra sabré que estàs serè, perquè et barrejaràs amb el cel
sense deixar-me distingir l’horitzó; també estaràs net, i a un centenar de
metres de tu ja podré distingir les roques; des de la riba descobriré les taques
dels bancs de sorells, sardines o verats; i quan doni unes passes més i
m’acollis fins al coll, podré veure clarament les marbres i les senyoretes, que
se m’acostaran als peus i em faran pessigolles als dits. Definitivament, l’estiu
és la teva millor teràpia. Aleshores ens aprofitem de tu i t’explotem com a
mitjà de lleure. Les teves aigües s’omplen de cames, braços, melics i pilotes; vaixells
plens de turistes nòrdics afamats d’essència mediterrània recorren les teves costes;
els esquís traeixen la neu i es converteixen en aquàtics; les motos perden les
rodes a favor de lliscar per muntanyes líquides i les planxes de surf fan camí
a la recerca de l’onada somiada. Creiem que podem dominar el que és indomable. L’estiu
et calma, però la massa t’ofega. Només la lluna plena, que coneix el camí del
teu horitzó, és capaç de travessar-te sense tocar-te. És fàcil entendre els
teus hiverns, quasi ningú s’atreveix a desafiar-te; l’hivern és teu, t’alies
amb el vent que esvalota les onades i crees un infern gèlid impossible de franquejar,
només els ulls són dignes de violar-te, mirades que s’hipnotitzen amb un
espectacle de força hidràulica. T’emprenyes, no deixes acostar ningú,
enfosqueixes les teves aigües i transmets la teva irada amenaça. Però tot i
això, mai deixes d’emetre aquest magnetisme poderós que captiva la ment i
l’ànima dels que vivim a prop teu.
 |
| Text nascut arran de l’exposició Del Mar, de Pere Fradera |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada