Era conscient que la seva vida s’acabava i no volia
perdre els seus últims dies en aquell hospital. No entenia la necessitat de la
seva filla d’esgotar el temps buscant solucions inútils. Era estrany, ell era
qui ho havia acceptat amb més facilitat; els metges havien estat molt clars: «No
hi ha res a fer, és irreversible». La veritat és que preferia morir així, que
no pas com aquells vells als qui se’ls en va el cap i, a última hora, no són
capaços ni de menjar per si mateixos. De moment era independent, i els metges
li havien assegurat que romandria conscient i en plenes facultats mentals fins
l’últim moment. Portava tota la vida treballant, sentia que ja era hora de
descansar. Tot i això, volia acomiadar-se, treure’s aquesta sensació de comesa
inacabada; però la Valèria
no era capaç d’escoltar-se’l, cada cop que ho intentava ella el tallava,
canviava de tema sobtadament: li parlava de plans futurs, del que farien
aquelles vacances, de com es divertiria amb en Joan i la Maria a la platja. L’Antoni
s’anava resignant, pensava que cada cop li quedava menys temps per dir-li a la
seva filla com l’estimava i tot el que havia significat per a ell. No volia
marxar sense fer-li-ho saber.
Volia que recordés aquells dies, quan ella era petita,
allà a la Ràpita ,
en què tots dos pujaven a La
Torreta i, sota la bella imatge del Sagrat Cor que custodia
el poble, contemplaven la ribera del Delta de l’Ebre. Quatre estacions, quatre
colors; el mateix paisatge amb diferents vestits. Els arrossars, que envoltaven
la desembocadura, oferien un espectacle canviant ple de màgia als ulls d’una
nena petita. L’hivern era fangós, anodí, un trencaclosques de colors marrons
sense cap al·licient. Tot començava a la primavera, quan es preparava el
terreny per a la plantació, l’aigua inundava els camps de conreu i les
parcel·les semblaven espills encaixats que recordaven esplendorosos vitralls
gòtics. Més endavant, quan esclatava l’estiu i la xafogor s’apoderava dels
carrers, la riba lluïa un magnífic color verd, digne del més pretensiós camp de
golf. Però la visió preferida de la
Valèria es donava quan la tardor començava a treure el cap; era
a principis de setembre, el pare tornava de la llotja, cap allà a quarts de set,
la noieta l’esperava a la porta, impacient, amb la jaqueta a la mà. L’Antoni
estava cansat, però hauria fet qualsevol cosa per no apagar l’àvida flama dels
ulls de la seva filla. Un, mogut per energia paternal, i l’altra, moguda per
veritable entusiasme, enfilaven el camí cap al cim del puig. A mig camí es trobava el cementiri, envoltat
de camps d’oliveres, dos xiprers feien guàrdia a l’entrada, davant, un jardinet
d’arbustos de romaní; l’Antoni sempre respirava amb delit la quietud d’aquell
indret, se’l feia seu amb una glopada d’aire que li esclatava als pulmons i el
deixava en èxtasi. Aquí era on la
Valèria li estirava el braç i el reprenia: «Va papa, que ja
arribem!». Quinze minuts més tard, panteixant, pare i filla contemplaven el
fascinant paisatge. Els bancals havien canviat el verd encisador per un groc
intens, els darrers rajos de sol il·luminaven a frec les marjades a punt per a la
collita i tot el camp semblava desfer-se en fils d’or que tocaven el cel.
Agafats de la mà, la Valèria
i l’Antoni admiraven l’escena fins que la foscor engolia l’última cinta
daurada; llavors, amb la jaqueta ja posada, desfeien el camí de retorn cap a
casa, on ara una brisa suau els portava la flaire del romaní.
Epitafi
«Sents l’olor del romaní?»
Aquestes van ser les últimes paraules del pare; estava estirat al llit, amb la
mirada perduda en un lloc que jo no veia, va respirar fondo, com si en realitat
pogués sentir aquella aroma, va tancar els ulls i ja no els va tornar a obrir.
«Sents l’olor del romaní?»,
em deia mentre em cordava la jaqueta. «Sí, sí que la sento pare», llavors
m’agafava, m’estrenyia contra el seu pit i em mirava fixament als ulls: «T’estimo
molt filleta meua». «I jo a tu pare»;
ell no ho sabia, però era aquell moment el que jo més esperava, l’esperava més
que aquella meravellosa posta de sol sobre la ribera del Delta.
El treball del pare ens va
traslladar al Maresme, la
Ràpita quedà relegada als estius, la finestra del menjador es
convertí en marc del port d’Arenys. Les estones amb el pare minvaren, a ell
l’absorbí la feina i a mi se m’alterà el caràcter davant la imminent
adolescència. No vam tornar a parlar-nos a mig camí.
«Sents l’olor del romaní?»
El pare em retornà aquell sentiment mitjançant cinc paraules; aconseguí acomiadar-se
de mi de la millor manera que podia fer-ho.
Agafats de la mà del seu
pare, en Joan i la Maria
contemplen l’encís del Delta; les seves expressions em recorden la meva de fa
tants anys, bocabadats, davant aquell present de la natura. El goig de la meva
ànima només és comparable al que sentia el meu pare anys enrere. Baixant, ens
aturem al cementiri, ell descansa a prop de l’entrada, la Maria hi deixa flors que ha
recollit pel camí. En Joan, sempre tan perceptiu, no es pot estar de preguntar:
―Mare, quina és aquesta olor tan bona?
―Si li ho preguntes a l’avi, segur que t’ho dirà, oi
que ja saps llegir?
El meu pare estimava aquest paratge, aquest és el lloc
que ell escollia per transmetre’m el seu amor, mitjançant un ritual que
començava sempre amb la mateixa frase. Mai tornaré a oblidar aquelles emocions i
faré el possible perquè els meus fills sentin, sempre, el mateix que jo sentia
en aquells moments. Per això l’epitafi del meu pare resa aquesta oració: «Sents
l’olor del romaní?»
Sant Carles de la Ràpita , setembre de 2005
Valèria Vidal
Guardonat amb el 1r Premi en
llengua catalana
al Memorial Fernando Rodríguez i Contreras.
Fallat a Mataró el
novembre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada