La parella va acceptar i van buscar una
donant que s’assemblés a la dona: pèl-roja i d’ulls clars. Entre els fitxers
del centre mèdic van trobar una noia que complia tots els requisits. Segons la
seva fitxa, tenia divuit anys, estudiava primer d’Humanitats i semblava molt
responsable. En tenien moltes així, estudiants que feien servir els diners
compensatoris de la donació d’òvuls per pagar-se part dels estudis.
El
que ningú sospitava era que la Pèrfida, així es feia dir la donant, només tenia
setze anys i havia falsificat la seva documentació; volia els cèntims per poder
entrar en una secta satànica on s’idolatrava la perfecció física i fisiològica
del cos. I la Pèrfida es pensava que, en aquest sentit, era perfecta.
Temps després, l’empresària va donar a
llum una nena preciosa: tenia els cabells rogencs com els primers rajos del
sol, la pell blanca com la primera llum del dia i els ulls del cel en acabat de
llevar. Per tot això, la van anomenar Alba. Semblava perfecte, però el
matrimoni, ric com era, volia assegurar-se que l’Alba estigués sana i segura en
tot moment. Sempre buscaven els millors professionals per fer-li els seguiments
mèdics. Fins que un dia, els va arribar la mala notícia:
—L’Alba té una patologia genètica —els
informava l’especialista en malalties hereditàries—. És una malaltia que només
es dóna en un de cada cent mil naixements, no posarà en perill la seva vida, però
haurà de seguir un tractament mèdic específic a partir que s’evidenciïn els
primers símptomes.
—Però... què té? —preguntava angoixada
la mare.
—Se’n diu epilèpsia narcolèptica —explicava
el metge—, es caracteritza per patir accessos de son que poden tenir lloc en
qualsevol moment del dia, i que poden durar des d’uns minuts fins a unes hores,
també va lligada al nivell d’estrès que en aquell moment pugui tenir la
persona.
—Però... si és genètic —rumiava el pare
consternat—, llavors...
—Sí, em sap greu —deia el metge que ja
sabia a què es referia l’home—. Segurament la donant d’òvuls també pateix
aquesta malaltia.
—I com és possible que la clínica de
reproducció assistida no ens informés d’això! —exclamava el pare enfurismat.
—Probablement, ni ella ni la clínica ho
sabien —aclaria el professional—. Per diagnosticar aquesta malaltia es
necessiten uns estudis cromosòmics molt exhaustius que ella no devia tenir i,
per altra banda, aquesta patologia comença a manifestar els seus primers
símptomes entre els setze i els vint anys; segurament, la noia encara no havia
patit cap crisi.
El matrimoni va tornar desfet a casa,
però decidit a fer feliç la seva filla, demostrar-li tot el seu suport i procurar-li
les millors teràpies per minimitzar els efectes de la malaltia.
Mentrestant, la Pèrfida es trobava a la
cerimònia d’iniciació de la secta satànica. Deu joves iniciats havien estat
col·locats formant un cercle, una túnica llarga i negra amb caputxa els cobria tot
el cos. El líder proclamava el seu discurs:
—Heus aquí la nova generació de cossos
que entraran a formar part del cicle de la perfecció. El clan us ajudarà a
mantenir el cos ideal, a preservar les funcions de l’organisme i a desfer-vos
de tot allò que sigui impur. Jurareu lleialtat al clan. Si per qualsevol motiu,
la impuresa penetra als vostres cossos, eliminareu tot el que sigui imperfecte,
posant sempre la vostra creença per sobre de la vostra vida. Contesteu
iniciats: què volem?
—La perfecció! —van exclamar els joves.
—Com la volem? —va tornar a preguntar
el líder.
—Sempre! Per damunt de la nostra vida!
—van cridar els iniciats.
—Ara, comprovarem la vostra puresa
perfecta. Uniu-vos al clan. Mostreu-vos!
Els joves van alçar els braços i les
túniques van caure. Tots els iniciats van quedar nus amb els braços alçats i
les túniques a terra, tots menys un; una jove es va desplomar. Entre el manyoc
que formava el seu cos amb la túnica negra ressaltava, d’una manera quasi
insultant, el color rogenc de la seva cabellera.
Els primers setze anys de l’Alba van
passar feliçment. Estava al corrent de la seva procedència i de la seva
malaltia i sabia que, quan arribés l’hora, els pares li procurarien els millors
tractaments per normalitzar la seva vida. El que l’Alba desconeixia era que la
Pèrfida l’havia estat buscant tots aquells anys: encegada per la lleialtat al
clan i després de conèixer l’origen de la seva impuresa, com ella anomenava la
malaltia, es va proposar desfer-se d’aquella imperfecció que havia aviat al món.
Va
trigar molts anys a localitzar l’Alba —els pares la tenien molt protegida—
però, en començar l’institut, la noia va reclamar més independència i més temps
i, amb el seu físic, no passava desapercebuda. A més, era idèntica a la Pèrfida
quan tenia la seva edat.
Va ser un dissabte, a la discoteca de
moda. L’Alba havia anat amb un grup d’amics, entre els quals hi havia l’Oriol,
el noi que li agradava i que, per sort, semblava sentir el mateix per ella.
Decidits a fer el pas, es van encaminar cap a la sala on tocaven cançons lentes
i van ballar abraçats. I allà, enmig de la multitud va passar, va arribar el
primer petó de l’Alba. En acabar la cançó, amb l’estómac ple de papallones, es
va dirigir al servei, temorosa de patir la seva primera crisi de narcolèpsia;
però no, tot va anar bé. Quan anava per sortir va tenir un ensurt: davant seu,
una dona la mirava fixament, una dona que es podria dir que era l’Alba amb
quinze anys més.
—Aquí estàs —va dir la Pèrfida espurnejant
ira pels ulls—. No deixaré que escampis la nostra imperfecció pel món.
—Qui ets? Què vols? —va fer l’Alba
atemorida.
—No ho saps? Que potser no ens
assemblem el suficient? —va ironitzar la Pèrfida. L’Alba va comprendre de
seguida.
—Ets la donant d’òvuls? Què vols?
Diners?
—No! La perfecció no es compra! —I
amb un crit esgarrifós es va abraonar
sobre la noia. L’Alba va cridar en veure que la dona treia una xeringa per
clavar-li al coll. L’Oriol, que s’esperava al costat de la porta dels lavabos,
va sentir els crits i va entrar.
—Què passa? —Primer va quedar parat per
la visió de les dues cabelleres pèl-roges mantenint un ball frenètic, però en
adonar-se del que passava va afanyar-se a separar les noies. La Pèrfida,
impotent, va fugir.
—Qui era? —va preguntar l’Oriol
sorprès.
—Una donant anònima... fins ara —va
respondre l’Alba.
L’Alba i els seus pares van denunciar
els fets a la policia. Allà els van informar que estaven al corrent de les
activitats de la secta a la qual pertanyia la Pèrfida, però que fins ara no
s’havien trobat amb cap cas d’aquestes característiques. Van assegurar-los que
s’encarregarien de la protecció de l’Alba. Però l’adolescent sentia molta por,
va escriure una carta als pares i aquella nit, resguardada entre les ombres i
coberta amb una caputxa, va fugir.
L’Alba va agafar un tren fins a l’altra
punta del país, una regió formada per una gran vall i grans extensions de bosc,
res a veure amb la ciutat a la qual estava acostumada. Caminant, va anar a
parar davant una masia; a un costat hi havia un hort ple de verdures i
hortalisses; a l’altre cantó, un corral albergava una desena de gallines i un
gall. També hi havia un estable gran amb
un parell de cabres. Vesprejava i la noia es trobava molt cansada. Va trucar a
la porta amb la confiança de trobar recer aquella nit. Ningú va contestar. Quan
començava a perdre l’esperança va sentir un timbre a la seva esquena; en
girar-se va descobrir tres bicicletes que s’aproximaven. Eren tres noies joves,
vestides d’una manera pintoresca, que se la miraven entre divertides i
expectants.
Allà l’Alba va trobar refugi. Les
noies, que feia temps que havien ocupat aquella masia abandonada, la van
acollir de bon grat. Ella els va explicar la situació i elles la van ajudar a
amagar-se: li van tenyir els cabells amb henna negra i li van canviar els
vestits, també li van canviar el nom. Elles mateixes no feien servir els seus
noms verdaders, portaven una vida ecològica molt lligada a la natura; al poble
tothom les anomenava Flora, Fauna i Primavera.
Després d’uns anys de tranquil·litat,
la Fauna va venir amb una mala notícia:
—Noies! Volen que desocupem la masia.
—Què? —es van sorprendre les altres.
—Sí. Han venut els terrenys a una
associació i volen que marxem; mireu, aquí hi ha l’ordre. Només tenim dos dies.
—No pot ser! —va dir la Flora—. Hem de
trobar casa als animals i recollir-ho tot.
—Sí —va continuar la Primavera—, i hem
de tornar a tenyir la Rosa, que ens hem descuidat i llueix uns cabells rogencs
com el foc.
Però no van tenir temps; l’endemà, els
representants de l’associació es van presentar per fer fora les noies. La Rosa
(l’Alba), es va dirigir a l’estable per agafar les cabres, quan es disposava a sortir
es va adonar que una persona de l’associació l’havia seguit.
—Creies que escaparies de mi? —va fer
la dona mirant-la de fit a fit amb els seus ulls clars, mentre amb un gest de
la mà es treia el mocador que fins ara li tapava la cabellera pèl-roja.
L’Alba va ofegar un crit i va caure
desplomada a terra, les cabres van sortir corrents de l’estable quan es van
sentir lliures. La Flora, la Fauna i la Primavera pressentint el que passava
van voler córrer a ajudar l’Alba, però les persones de l’associació les van immobilitzar.
—Alba, vigila! Són els de la secta!
—cridava la Flora.
 |
Il·lustració de la
|
Però
l’Alba ja no la sentia. La Pèrfida s’acostava a ella disposada a matar-la,
contenta que la seva imperfecció fos la que li facilités la feina. Quan estava
a punt de clavar-li una xeringa a la jugular es va sentir un tret. La Pèrfida
va caure al costat de l’Alba. Un mosso d’esquadra s’hi va acostar, es va
alleugerir quan va comprovar que l’Alba només dormia i no estava ferida, la va
agafar en braços i la va treure de l’estable. A la llum del sol va veure com
els seus companys emmanillaven els altres integrants de la secta i els ficaven
a la furgoneta dels mossos. La Flora, la Fauna i la Primavera van obrir la
porta de casa perquè el policia pogués entrar amb l’Alba. Amb molta cura la va
dipositar al llit.
—Per
fi et trobo —va dir el noi mirant-la amb amor, i li va fer un petó tendre als
llavis. En aquell moment, l’Alba va obrir els ulls i el va veure.
—Oriol?
—va preguntar. El noi va somriure i es van abraçar—. Com m’has trobat?
—No
ha estat fàcil —va explicar l’Oriol—. Quan vas fugir, els teus pares m’ho van
explicar tot i els vaig prometre buscar-te. Quan vaig entrar a l’acadèmia dels
mossos vaig poder vigilar la secta de més a prop, sabia que et seguien buscant.
Després d’anys d’investigacions, tot s’ha acabat. Ja no has de patir.
L’Oriol
i l’Alba es van tornar a abraçar. La Flora, la Fauna i la Primavera van decidir
deixar sols els enamorats. A fora vesprejava, en la foscor es podien distingir
les tres petites llums de les bicicletes de les noies... Un moment! Si no han
agafat les bicicletes! Aleshores, on són les tres noies? I què són aquelles
tres llumetes que voleien pel camí?
