Des d'una altra perspectiva

Sempre has estat una somiadora. T’encanta imaginar projectes, construir castells a l’aire; però no saps, o no vols, esbrinar quines són les passes que has de fer per fer-los realitat. Tens por al fracàs? No, tens por a que tirin endavant i no poder parar, tens por a una responsabilitat encara desconeguda. Perquè t’entusiasmes i t’és fàcil començar, però et falta constància. Si les coses no et surten ràpid, les deixes i allà queden, abandonades. No cal buscar molt lluny per trobar un exemple: tens desenes d’històries començades i molt poques acabades. Això sí, totes ben organitzades cronològicament en carpetes i subcarpetes al teu ordinador. Ets una maniàtica de l’ordre alfabètic i cronològic. Per sort, t’estàs adonant que no cal fer-ho tot de cop; a poc a poc, també s’acompleixen els objectius. Ets sents en un moment de canvi i t’agrada. Voldries ser més humil, però has d’aprendre a controlar aquest puntet d’arrogància que et surt quan et creus segura d’alguna cosa. Encara que, amb els temps que corren, fins i tot tu valores les situacions des d’un altre punt de vista. T’agradaven les comoditats i el luxe, però has après que la comoditat no té res a veure amb la mandra que professaves, sinó amb el benestar amb tu mateixa i amb la vida que portes, i que el luxe és un sac sense fons que només alguns tenen i que mai aconsegueixen omplir. T’has tornat pragmàtica, potser massa. Ara vols desfer-te de totes les coses que consideres que omplen casa teva inútilment. De cop i volta tens un excés de gots, tasses, copes, figures... sobretot figures, les odies, no els trobes cap més  funcionalitat que la d’acumular pols a sobre i, com detestes netejar, et ve més de gust llençar-les que rentar-les. L’únic que no et sobra són els llibres, en tens per tot arreu; però com que «t’has tornat pragmàtica», vas aconseguir que la teva mare et regalés un e-book pel teu aniversari, pensant que així estalviaries espai. I, qui sap, potser algun dia l’estrenaràs. De moment, els llibres van guanyant terreny a les figures inútils.

La llengua no té escola, però l'escola ha de tenir llengua

Té dos any i mig i la llengua de drap; encara no ha trepitjat l’escola, però sap a quina iaia demanar-li un caramelo i a quina demanar-li xerinola. Sap que el tiet Pep li farà festes i que la tita Vane jugarà con él a pelota. Sap que a casa els yayos hi ha gazpacho i a casa els avis fricandó. A la yaya li diu dame un beso, a l’altra iaia, fes-me un petó. I, de moment viu feliç; sense que ningú li imposi res, perquè, si de vegades s’equivoca y pide chocolate a la iaia que no toca, també sap que li’n donarà, perquè encara que tingui la llengua de drap, ningú no li diu com ha de parlar!

22 y 4... Por mi yayo, por mi amigo

     El tiempo me araña las fotografías mentales, me deja retales de imágenes, trozos de cosas que una vez fueron completas o que, simplemente, fueron. Se me escapan detalles, palabras, gestos… Se me olvidan voces, sonrisas, besos…

     Me quedan emociones… penas, alegrías… sentimientos.

   Hoy es inevitable recordar. Hoy se fueron, dejándonos con la esperanza de un futuro reencuentro. Hoy es inevitable sentir; una mezcla de emociones difíciles de contener. Hoy es inevitable sonreír porque estuvieron, hoy es inevitable llorar porque marcharon.

    Me quiero quedar con lo bueno. Con las sonrisas, con los besos, con las caricias, con los gestos… pero no los recuerdo. Sólo siento… me quedo con los sentimientos. Me quedo con la alegría de  los momentos compartidos, me quedo con el amor de una mirada, con la ternura de una caricia, con la tranquilidad que me daba una voz. Me quedo con los sentimientos de gestos que no recuerdo, pero sé que algún día existieron.

    Y no quería llorar, pero lo estoy haciendo; e intento sonreír… por ellos, porque me gusta pensar que nos miran, que nos cuidan. ¿Por qué… si ya no existen gestos, ni caricias, ni besos… por qué siguen existiendo amor, ternura… sentimientos?

DEL MAR

Avui estàs malaltís, oi? No tens bon color. La calamarsada d’ahir t’ha deixat baldat, les rieres t’han abocat les immundícies de la gent. Aquest to marró trigarà a desaparèixer, això no ho curem amb una aspirina. Al nord encara bufa la tramuntana, i aquí el llevant s’ha fet senyor de la costa. Però no et preocupis, d’aquí a unes setmanes entrarà l’estiu i s’abaixaren els fums d’Eol, el garbí t’escombrarà les penes i tornaràs a lluir com un mirall. Llavors s’assossegaran les onades i et tranquil·litzaràs; i des de la meva finestra sabré que estàs serè, perquè et barrejaràs amb el cel sense deixar-me distingir l’horitzó; també estaràs net, i a un centenar de metres de tu ja podré distingir les roques; des de la riba descobriré les taques dels bancs de sorells, sardines o verats; i quan doni unes passes més i m’acollis fins al coll, podré veure clarament les marbres i les senyoretes, que se m’acostaran als peus i em faran pessigolles als dits. Definitivament, l’estiu és la teva millor teràpia. Aleshores ens aprofitem de tu i t’explotem com a mitjà de lleure. Les teves aigües s’omplen de cames, braços, melics i pilotes; vaixells plens de turistes nòrdics afamats d’essència mediterrània recorren les teves costes; els esquís traeixen la neu i es converteixen en aquàtics; les motos perden les rodes a favor de lliscar per muntanyes líquides i les planxes de surf fan camí a la recerca de l’onada somiada. Creiem que podem dominar el que és indomable. L’estiu et calma, però la massa t’ofega. Només la lluna plena, que coneix el camí del teu horitzó, és capaç de travessar-te sense tocar-te. És fàcil entendre els teus hiverns, quasi ningú s’atreveix a desafiar-te; l’hivern és teu, t’alies amb el vent que esvalota les onades i crees un infern gèlid impossible de franquejar, només els ulls són dignes de violar-te, mirades que s’hipnotitzen amb un espectacle de força hidràulica. T’emprenyes, no deixes acostar ningú, enfosqueixes les teves aigües i transmets la teva irada amenaça. Però tot i això, mai deixes d’emetre aquest magnetisme poderós que captiva la ment i l’ànima dels que vivim a prop teu.

Text nascut arran de l’exposició Del Mar, de Pere Fradera

 

Aroma de eucalipto

         Caminaba por la calle con la mirada perdida; sin rumbo, vagaba por las calles de la ciudad. El día se había oscurecido, tenía frío. No pensó en abrigarse, salió precipitadamente de su casa, agobiada por la rutina. No pensaba, no veía, no oía; se sentía sola entre la masa de gente que regresaba a sus casas.

          Eran las siete de la tarde de un jueves de octubre; el otoño apenas comenzaba a notarse; había sido un verano caluroso, muy caluroso, y parecía no querer rendirse ante la siguiente estación. Por eso salió así, en mangas de camisa, con unos viejos vaqueros y las llaves en la mano, como aquel que sale para hacer un recado y regresa a los cinco minutos. ¿Regresaría ella?

          Sin darse cuenta perdió la goma que le sujetaba el pelo y eso, inconscientemente,  le reconfortó la espalda y los hombros. Cayó su melena, oscura y ondulada, hasta casi llegarle a la cintura, el largo flequillo partió en trazos la armonía de su rostro, oscureciendo aún más la pesadumbre de sus ojos.

          Andaba deprisa, guiada por el instinto de huir sin saber a donde. Pronto se sonrojaron sus mejillas y por la espalda comenzó a notarse un sudor frío. Corría, más que andar, sus pies apenas tocaban un momento el suelo, parecía como si de un momento a otro pudiera elevarse y levitar.

          Paró, casi sin cerciorarse de ello, por la descompensada proporción de oxígeno que necesitaba su enérgico paso. Le costó tomar conciencia de su situación. Se encontraba en medio de un pequeño parque bordeado por grandes eucaliptos, cuyo aroma se filtró por sus fosas nasales haciéndola reaccionar; poco a poco expandió sus pulmones y volvió a respirar acompasadamente.

          Se encendieron las farolas del parquecillo y vio aparecer su sombra sobre algunas angulosas hojas. Una sombra que, según pensó, reflejaba su existencia: larga, oscura y sin matices.

          Se levantó un viento suave que se coló entre los botones de su camisa, se le erizó la piel y recogió los brazos sobre su pecho, el tintineo de las llaves en su mano la hizo volver a la realidad. Se miró el reloj, casi las ocho. ¿Habría llegado su marido a casa? Seguramente todavía no, aún le daba tiempo de volver y preparar la cena.

           La vi entrar y pensé ¡Que mujer más guapa! No era del barrio, se le notaba; además, aquí todo el mundo se conoce. A pesar de su vestimenta, bastante informal, llevaba camisa azul, vaqueros gastados y mocasines con cordones; su forma de moverse al entrar en el bar y sentarse, en una mesa apartada, denotaba cierta clase; cosa que aquí no se daba con frecuencia.

        Me pareció que tenía una cara agradable, muy hermosa y bien proporcionada, ojos grandes, de color claro, alrededor de los cuales se le comenzaban a perfilar algunas pequeñas arrugas, nariz grande, boca grande, pero todo ello armonizado por unas facciones muy suaves, aniñadas se podría decir. No parecía muy mayor, debía rondar los treinta y pico. Era más bien alta, delgada, pero con curvas, muy femenina. Las manos, cuidadas y con unos dedos larguísimos, sujetaban con rabiosa fuerza la taza de té con limón que había pedido. De repente un pensamiento ocupó mi cabeza: «cuando sea mayor quiero ser así, como ella».

        Levantó la vista de la bebida y se dio cuenta de que la miraba, disimulé como pude volviendo a releer mis apuntes de literatura. La espié con el rabillo del ojo, ahora era ella quien se fijaba en mí, me estudiaba como yo había hecho con ella.

         Aquella muchacha no tendría más de 16 años, había notado que la observaba con mirada interrogante, como preguntándose qué hacía una mujer como ella en aquel bar de trabajadores. La verdad, no sabía como había ido a parar allí, no conocía muy bien aquella parte de la ciudad, casi nunca salía de su barrio y si lo hacía, era para ir al centro comercial. No recordaba muy bien el camino que había recorrido, pero se sintió fatigada y notó que un escalofrío le recorría el cuerpo. Su primer pensamiento fue regresar, pero le faltaron las fuerzas para hacerlo, su cansancio, más que físico, era anímico. Vio un pequeño letrero luminoso al otro lado del parque: «Bar Ignacio», y decidió entrar. Se sentó en una mesa solitaria, situada en una esquina cerca de la puerta; así evitaba el roce con las personas, casi todas hombres, que se amontonaban alrededor de la barra y dificultaban el paso hacia las mesas más interiores, muchas de las cuales permanecían vacías, a pesar del elevado número de gente que abarrotaba el establecimiento.

         Su marido no la encontraría en casa al regresar del trabajo, ¿qué explicación le daría? ¡Que rabia estar sujeta así a la vida! Llenarla de costumbres y obligaciones, siempre dependiendo del maldito dinero... Por cierto, ahora se percataba de que no había cogido el monedero al salir de casa.

        Se levantó de la silla y comenzó a buscar en los bolsillos de sus pantalones, yo la seguía mirando disimuladamente, ahora entre los cuerpos de cinco obreros que acababan de entrar a tomar la «cerveza del fin de jornada», bautizada así por Nacho, el dueño del bar, que servía las cañas acompañadas de unas generosas tapas y así conseguía tener siempre el local repleto hasta casi la hora de cerrar. Se volvió a sentar, parecía avergonzada, su cara se había puesto roja y sus talones repiqueteaban el suelo con nerviosismo; una vez más volvió a rebuscar en los bolsillos, metía las manos, las sacaba, los palpaba desde fuera, nada. Levantó la cabeza y miró alrededor, primero dirigió la vista hacia mí, que en ese momento me hacía la distraída haciendo como que escribía en mi libreta. Supongo que nadie más prestaba mucha atención a su presencia, más bien pasaba desapercibida; Nacho llenaba cañas en la otra punta de la barra y conversaba con los trabajadores, que hablaban alegremente y a voz en grito; las señoras, un pequeño grupo de tres costureras que se reunían siempre en la mesa del fondo, cotilleaban y reían escandalosamente y los más jóvenes jugaban al futbolín acabando de completar el alboroto, poniendo de fondo el característico sonido de ese juego. Se levantó despacio, en silencio, sin apenas mover la silla, volvió a comprobar que nadie la miraba y salió por la puerta; al instante dejé mis cosas sobre la mesa, grité un «¡ahora vuelvo Nacho!» y la seguí.

         Elisa aceleraba el paso a medida que se alejaba del lugar, deseaba llegar lo antes posible a la otra punta del parquecillo y perderse entre las calles. Se le había acelerado el corazón y un sentimiento de culpa, acompañado de una descomunal vergüenza, le impedía girarse y mirar; temía por si alguien la hubiese visto salir sin pagar y ahora la seguía. No se explicaba como le podía haber pasado eso a ella, siempre tan responsable y perfeccionista, atada a la vida por el compromiso de no fallar nunca en nada, se había visto derrotada por el insignificante hecho de no llevar unos céntimos encima para pagarse una simple infusión, y eso la hacía enfurecerse contra ella misma; acostumbrada a resolver a diario la economía de la pequeña empresa donde trabajaba, se indignaba por no haber sabido reaccionar de una manera más correcta, se había dejado llevar por la cobardía y no había sabido hacer frente a la situación, tan fácil que hubiera sido hablar con el chico de la barra y darle cualquier excusa, tan sólo era un té, no creía que le hubiese puesto pegas si le decía que ya se lo pagaría mañana, sabiendo incluso que lo más seguro era que no la volviese a ver más, además, su aspecto no era el de alguien necesitado de limosna...

        Elisa acumulaba los pensamientos de manera desorbitada. Con la cabeza gacha y los brazos cruzados, atravesaba el parque con la misma velocidad que había entrado en él. Al llegar justo a la mitad, el grito de Vanesa la hizo parar:

―¡Señora, señora!

        Tuvo el impulso de echar a correr, pero se volvió maquinalmente; dejó caer sus brazos al lado del cuerpo. A pocos metros se le acercaba la joven que la había estado observando desde otra mesa. Se lo tendría que haber imaginado, esa chica no le había quitado el ojo de encima en todo el rato, aun cuando parecía no hacerlo, seguro que tenía relación con el amo del bar y le había pedido que la siguiese, ya que él no podía abandonar la barra. Si no, ¿qué sentido tenía que hubiese salido detrás de ella?

Elisa se sentía indefensa, sin argumentos; no sabía qué le iba a decir aquella muchacha y no encontraba una explicación lógica para su comportamiento, estaba turbada, avergonzada delante de aquella adolescente que se le aproximaba.

Por fin llegó Vanesa frente a ella y Elisa pudo apreciar la expresión de su rostro, no parecía venir con actitud de reproche, más bien todo lo contrario, sonreía. Su cara era afable y su mirada reflejaba simpatía. Alargó su brazo hacia Elisa y abrió el puño que tenía cerrado:

―Se le han olvidado las llaves sobre la mesa.

        Se quedó sin aliento y, con una torpeza que nunca se imaginó que tenía, cogió las llaves de la mano de Vanesa.

―Gracias ―es todo lo que pudo decir. Dio la espalda a la joven y comenzó a caminar.

       ―No se preocupe por el té, yo la invito.

        Se detuvo y volteó la cabeza hasta encontrar los ojos de Vanesa que relucían en la oscuridad; se relajaron sus facciones y una tímida sonrisa de gratitud surgió en su cara.

―Gracias otra vez.

―No hay de qué.

        Se marchó en dirección a su casa; Vanesa la siguió con la mirada, hasta allí donde la hilera de eucaliptos que delimitaba el parque le impidió seguir viendo la figura de Elisa.

Guardonat amb el 2n Premi en llengua castellana

al Memorial Fernando Rodríguez i Contreras.

Fallat a Mataró el novembre de 2006

El comiat

          L’Antoni Vidal mirava per la finestra. La veritat era que el paisatge no enamorava gens: un gran aparcament carregat de cotxes, l’autopista amb una lenta caravana a l’entrada de la ciutat i, al fons, unes muntanyes ermes; evitava mirar cap a la banda dreta, on muntaven guàrdia una filera de xiprers, els carcellers de les ànimes esgarriades, com ell els denominava en secret. «Aviat ens veurem les cares», pensava, «però jo no seré com els altres, el meu esperit s’escaparà de les vostres branques.» A l’Antoni no li agradava aquell cementiri: «On s’és vist que els morts descansin entre els brams dels cotxes!», solia queixar-se.  

Era conscient que la seva vida s’acabava i no volia perdre els seus últims dies en aquell hospital. No entenia la necessitat de la seva filla d’esgotar el temps buscant solucions inútils. Era estrany, ell era qui ho havia acceptat amb més facilitat; els metges havien estat molt clars: «No hi ha res a fer, és irreversible». La veritat és que preferia morir així, que no pas com aquells vells als qui se’ls en va el cap i, a última hora, no són capaços ni de menjar per si mateixos. De moment era independent, i els metges li havien assegurat que romandria conscient i en plenes facultats mentals fins l’últim moment. Portava tota la vida treballant, sentia que ja era hora de descansar. Tot i això, volia acomiadar-se, treure’s aquesta sensació de comesa inacabada; però la Valèria no era capaç d’escoltar-se’l, cada cop que ho intentava ella el tallava, canviava de tema sobtadament: li parlava de plans futurs, del que farien aquelles vacances, de com es divertiria amb en Joan i la Maria a la platja. L’Antoni s’anava resignant, pensava que cada cop li quedava menys temps per dir-li a la seva filla com l’estimava i tot el que havia significat per a ell. No volia marxar sense fer-li-ho saber.

Volia que recordés aquells dies, quan ella era petita, allà a la Ràpita, en què tots dos pujaven a La Torreta i, sota la bella imatge del Sagrat Cor que custodia el poble, contemplaven la ribera del Delta de l’Ebre. Quatre estacions, quatre colors; el mateix paisatge amb diferents vestits. Els arrossars, que envoltaven la desembocadura, oferien un espectacle canviant ple de màgia als ulls d’una nena petita. L’hivern era fangós, anodí, un trencaclosques de colors marrons sense cap al·licient. Tot començava a la primavera, quan es preparava el terreny per a la plantació, l’aigua inundava els camps de conreu i les parcel·les semblaven espills encaixats que recordaven esplendorosos vitralls gòtics. Més endavant, quan esclatava l’estiu i la xafogor s’apoderava dels carrers, la riba lluïa un magnífic color verd, digne del més pretensiós camp de golf. Però la visió preferida de la Valèria es donava quan la tardor començava a treure el cap; era a principis de setembre, el pare tornava de la llotja, cap allà a quarts de set, la noieta l’esperava a la porta, impacient, amb la jaqueta a la mà. L’Antoni estava cansat, però hauria fet qualsevol cosa per no apagar l’àvida flama dels ulls de la seva filla. Un, mogut per energia paternal, i l’altra, moguda per veritable entusiasme, enfilaven el camí cap al cim del puig.  A mig camí es trobava el cementiri, envoltat de camps d’oliveres, dos xiprers feien guàrdia a l’entrada, davant, un jardinet d’arbustos de romaní; l’Antoni sempre respirava amb delit la quietud d’aquell indret, se’l feia seu amb una glopada d’aire que li esclatava als pulmons i el deixava en èxtasi. Aquí era on la Valèria li estirava el braç i el reprenia: «Va papa, que ja arribem!». Quinze minuts més tard, panteixant, pare i filla contemplaven el fascinant paisatge. Els bancals havien canviat el verd encisador per un groc intens, els darrers rajos de sol il·luminaven a frec les marjades a punt per a la collita i tot el camp semblava desfer-se en fils d’or que tocaven el cel. Agafats de la mà, la Valèria i l’Antoni admiraven l’escena fins que la foscor engolia l’última cinta daurada; llavors, amb la jaqueta ja posada, desfeien el camí de retorn cap a casa, on ara una brisa suau els portava la flaire del romaní.

Epitafi

            «Sents l’olor del romaní?» Aquestes van ser les últimes paraules del pare; estava estirat al llit, amb la mirada perduda en un lloc que jo no veia, va respirar fondo, com si en realitat pogués sentir aquella aroma, va tancar els ulls i ja no els va tornar a obrir.

            «Sents l’olor del romaní?», em deia mentre em cordava la jaqueta. «Sí, sí que la sento pare», llavors m’agafava, m’estrenyia contra el seu pit i em mirava fixament als ulls: «T’estimo molt filleta meua». «I jo a tu pare»; ell no ho sabia, però era aquell moment el que jo més esperava, l’esperava més que aquella meravellosa posta de sol sobre la ribera del Delta.

            El treball del pare ens va traslladar al Maresme, la Ràpita quedà relegada als estius, la finestra del menjador es convertí en marc del port d’Arenys. Les estones amb el pare minvaren, a ell l’absorbí la feina i a mi se m’alterà el caràcter davant la imminent adolescència. No vam tornar a parlar-nos a mig camí.

            «Sents l’olor del romaní?» El pare em retornà aquell sentiment mitjançant cinc paraules; aconseguí acomiadar-se de mi de la millor manera que podia fer-ho.

            Agafats de la mà del seu pare, en Joan i la Maria contemplen l’encís del Delta; les seves expressions em recorden la meva de fa tants anys, bocabadats, davant aquell present de la natura. El goig de la meva ànima només és comparable al que sentia el meu pare anys enrere. Baixant, ens aturem al cementiri, ell descansa a prop de l’entrada, la Maria hi deixa flors que ha recollit pel camí. En Joan, sempre tan perceptiu, no es pot estar de preguntar:

―Mare, quina és aquesta olor tan bona?

―Si li ho preguntes a l’avi, segur que t’ho dirà, oi que ja saps llegir?

El meu pare estimava aquest paratge, aquest és el lloc que ell escollia per transmetre’m el seu amor, mitjançant un ritual que començava sempre amb la mateixa frase. Mai tornaré a oblidar aquelles emocions i faré el possible perquè els meus fills sentin, sempre, el mateix que jo sentia en aquells moments. Per això l’epitafi del meu pare resa aquesta oració: «Sents l’olor del romaní?»

Sant Carles de la Ràpita, setembre de 2005

Valèria Vidal

Guardonat amb el 1r Premi en llengua catalana

al Memorial Fernando Rodríguez i Contreras.

Fallat a Mataró el novembre de 2006

UN CRIT AL PODER HUMÀ

Difícil és de trobar en un món mogut

per les cordes de la irracionalitat

una ambició innata tan simple i pura

com és el secret de la felicitat.

S’ emmascara d’inconscient escepticisme

dintre l’ànima de tot ésser humà,

però no se sap veure la senzillesa

inherent del mer sentiment d’estimar.

Maleint sempre el món sobre el qual vivim

desviem els ulls de la realitat:

sense tocar fam, penúries ni violència

no trobarem mai l’esperit d’ajudar.

Emboirats entre conflagracions supèrflues,

besllumats per punts de solidaritat,

no sentim que dintre la fosca cuirassa

d’éssers anàlegs ens trobem envoltats.

Serem capaços de respectar la vida

de tots els que vivim en aquesta llar

i, sense discriminar, poder concebre

que tenim una llavor connatural?

Deixarem de ser simples espectadors

d’atroces pel·lícules de societats

o podrem impedir que l’espècie humana

creï el seu propi Diluvi Universal?

Aconseguirem estatuir un conveni

que abraci cascun dels estadants mortals

per què tots paguéssim el mateix preu per

habitar la Terra que se’ns  ha llogat?

Deixarem que s’enfonsin les esperances

de la gent que lluita per tirar endavant,

o posarem cada dia un gra de sorra

per privar el poeta del seu ideal?

Vivim escudats per les parets d’un núvol

engolit per finestres del caos mundial

i no volem obrir la porta a la por

per evitar pensar què podria passar.

Tant de bo les branques de la nostra sang

puguin parar-se a contemplar el seu voltant

sense preocupar-se que els seus descendents

visquin dintre un món regnat per l’ansietat.

Si l’inevitable destí de la vida,

estació de pas de tot ésser humà,

és acabar consumint-nos amb la Terra

i, només de vegades, ser recordats.

Procurem que aquest intangible record

pels qui quedin vivint en aquesta llar

mostri de nosaltres el millor possible

sent, amb honor, un exemple a continuar.

                                                                 

1r Premi en la categoria C

del VIII Concurs de Poesia de Cirera

2005